En un article del Financial Times de 2017, la periodista Sarah O’Connor analitzava el paradigmàtic cas de la ciutat costanera de Blackpool, al nord-est del Regne Unit, prop de les en altre temps industrials Manchester i Liverpool, una de les zones més pobres del país. Blackpool patia les condicions estructurals del capitalisme tardà: la massiva desindustrialització havia deixat la zona sense unes ocupacions decents que el sector serveis no podia proveir. Blackpool concentrava, amb molta diferència, les taxes d’obesitat, mort per alcoholisme i fumadors més altes del país; a més, també tenia la taxa més alta de persones massa malaltes per a treballar i era la segona ciutat amb l’esperança de vida més baixa del Regne Unit. En l’article s’esmenten aquestes circumstàncies de vida com a «Síndrome de la vida de merda», una expressió encunyada per metges anglosaxons per a descriure les malalties causades per la precarietat sostinguda i la desesperació.
Factors com la pobresa, la desintegració dels vincles comunitaris o familiars, la manca d’estabilitat i la desocupació, que afecten en gran majoria a les persones de classe treballadora, tenen un impacte molt negatiu en la salut física i mental. Per tant, una vida de merda, amb unes clares privacions materials, condiciona en gran manera al fet que les persones que es troben en aquestes circumstàncies desenvolupin problemes psicològics i caiguin en una espiral negativa en la qual unes males perspectives vitals generin trauma, i aquest trauma impedeixi millorar les males condicions de vida, creant un bucle pervers. La societat acostuma a categoritzar a aquestes persones com a «perdedors», i l’única cosa que saben fer els sistemes de salut pública és remetre’ls als serveis psicoterapèutics com psiquiatres i psicòlegs per amagar el dolor de milions de persones, confonent-los encara més sense donar-los solucions reals. És important assenyalar que el paper dels professionals de la salut mental és necessari, però poc o res poden fer davant xacres socials que no paren de créixer amb cada onada de retallades, privatitzacions o bombolles immobiliàries. Aquestes polítiques socialment injustes deixen a la ciutadania en estat de xoc, amb un deteriorament de les seves condicions de vida, la desintegració de les seves xarxes de suport —molts es veuen obligats a canviar de barri o de ciutat buscant lloguers assequibles— i situacions laborals angoixants que no permeten una vida on tot puja menys el sou. Per si això fos poc, els governs participen del malestar d’àmplies capes de la població sense aplicar polítiques públiques ambicioses que puguin posar fre a l’especulació immobiliària, a la precarietat laboral i vital, o a la falta de serveis públics.
Un 30% de la societat espanyola pateix problemes de salut mental (depressió, ansietat, etc.), un 62% se sent bastant estressat, i per a pal·liar aquest quadre de malestar generalitzat, no deixa de créixer el consum de somnífers, ansiolítics i antidepressius. És hora de plantejar-nos si continuarem afrontant problemes estructurals amb solucions individuals, que potser resolen la vida a alguns però que condemnen a la gran majoria a una vida de dolor i pobresa crònics. I és cert que la psicologia dota d’eines perquè els individus reflexionin sobre les seves vides, puguin sanar els seus traumes i prendre millors decisions, però sense política, aquella connecti als éssers humans i els faci lluitar per alguna cosa més que per la seva pròpia vida —no que simplement es limiti a la gestió del present—, no pot existir benestar social.