Octubre de 1957, ciutat de València: les pluges torrencials van provocar el desbordament del riu Túria, deixant la ciutat anegada i més de 80 morts. Després de la tragèdia ―coneguda en la memòria popular com la riuà― es va posar en marxa el Pla Sur, una infraestructura faraònica per desviar el curs del riu del centre de la ciutat i fer-lo capaç de suportar una major quantitat d’aigua.
Setembre de 1962, Vallès Occidental, província de Barcelona: les precipitacions desmesurades de la nit del 25 van provocar el desbordament dels rius Llobregat, Ripoll i Besòs, causant inundacions devastadores i deixant al seu pas destrucció massiva. Mai es va arribar a concretar la xifra de víctimes, calculades entre unes 600 i 1000. La falta de planificació urbana va posar de manifest la desigualtat, ja que una gran part dels morts vivien en barraques en zones inundables com les lleres dels rius.
Octubre de 1970: un episodi de “gota freda” va portar pluges intenses a la regió de Múrcia i Almeria, provocant desbordaments fluvials. Es van contabilitzar aproximadament 20 morts.
Setembre de 1996: pluges torrencials van causar inundacions a Almeria, afectant diverses localitats. Van morir com a mínim 8 persones.
Al segle XX, l’escola de meteorologia alemanya va encunyar el terme “kaltlufttropfen”, traduït com a “gota d’aire fred”. El concepte va arribar a Espanya i es va fixar en la imaginació com a “gota freda”, especialment per a referir-se a aquestes pluges torrencials i, fins i tot, en ocasions, a les conseqüents inundacions. L’expert José Antonio Fernández Monistrol apuntava que “en espanyol, l’expressió gota freda va arribar a desvirtuar-se i a ser associada a qualsevol tipus de situació de precipitacions abundants. El terme DANA (Depressió Aïllada en Nivells Alts) s’utilitza actualment en comptes de la denominació ‘gota freda’, que s’ha utilitzat de manera generalitzada i, algunes vegades, de manera errònia”. A partir dels anys 2000, amb el canvi de segle, es va començar a popularitzar el terme DANA, més precís i tècnic, el qual és ja àmpliament acceptat en l’ús oficial i científic. Ara bé, la DANA està en el punt de mira dels reaccionaris, ja que l’ultradreta negacionista del canvi climàtic rebutja no només utilitzar el terme, sinó també acceptar els indicis científics que apunten que aquest fenomen serà cada vegada més recurrent i destructiu.
Octubre de 2024, àrea metropolitana de València: a primera hora del matí del dia 29, l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) va declarar el nivell d’alerta roja en diverses zones de València. No seria fins passades les vuit de la tarda que Protecció Civil, de competència autonòmica, va donar l’alerta massiva. En aquell moment, les inundacions ja havien abarcat part del territori. Fins al moment, les xifres oficials declaren més de 200 morts, i encara continua la recerca de desapareguts.
El desviament del curs del Túria, després del Pla Sur que es va portar a terme amb la riuà, evita la inundació de la ciutat de València. Les poblacions impactades per l’estructura hidràulica passen a ser les del sud de la metròpoli, que, amb el boom industrial entre els anys 60 i 80, van experimentar un augment de població que cercava feina en sectors manufactureres i comercials. El cinturó metropolità sud, que té un perfil obrer i comprèn poblacions com Sedaví, Benetússer, Alfafar i Massanassa, ha estat el gran damnificat per la DANA.
De què parlem quan parlem de DANA
La DANA és un fenomen meteorològic que succeeix quan una massa d’aire fred se separa de les corrents atmosfèriques principals i queda “atrapada” en altituds altes de l’atmosfera. Com explica de manera gràfica la meteoròloga Mar Gómez a El Tiempo, aquestes tempestes ocorren quan la corrent en jet polar, que normalment es desplaça d’oest a est, comença a ondular-se i a formar corbes, “aquestes ‘formes’ aïllen una part d’aquesta circulació com si fos una bosseta fora de la pròpia circulació de l’atmosfera”, desenvolupa la professional. Això provoca inestabilitat, especialment si aquesta massa d’aire fred es troba amb aire més càlid i humit a nivells baixos, com el que sol haver-hi en zones properes al Mediterrani.
El territori i l’estacionalitat propicien l’escenari explosiu
Com apunten des de fa anys experts en la matèria, el Mediterrani occidental presenta un dels nivells de risc d’inundació més alts de tota Europa. María del Carmen Llasat Botija, catedràtica de Física de l’Atmosfera del Departament de Física Aplicada de la Universitat de Barcelona, analitza la idiosincràsia del territori a l’informe Riesgo de inundación en España: análisis y soluciones para la generación de territorios resilientes. “El Mediterrani és un mar càlid i gairebé tancat, envoltat d’una orografia caracteritzada per un notable relleu muntanyós. Afavoreix la ciclogènesi i l’existència d’una massa d’aire amb una elevada humitat, inestabilitat i energia latent, amb el consegüent desenvolupament d’episodis de temps advers com són les inundacions sobtades o els forts temporals de vent”, explica. “Tot això fa que la predicció del temps, i, per tant, la predicció climàtica, siguin més complicades de l’habitual”, afegeix Llasat Botija sobre el factor erràtic que això comporta.
L’explosió de fenòmens hidrometeorològics al territori està estretament relacionada amb les condicions estacionals i les temperatures locals. En l’estudi, la catedràtica assenyala que les pluges convectives ―que es produeixen quan l’aire calent s’eleva i forma núvols― són característiques de l’estiu i principis de tardor, degut a la calor i la inestabilitat atmosfèrica que preval en aquesta època. A la regió mediterrània, aquestes pluges tendeixen a ser breus i localitzades a l’estiu. Però a la tardor, quan les aigües del mar arriben a temperatures més altes i l’activitat atmosfèrica augmenta, amb l’aparició de fenòmens com ciclons, la intensitat de les pluges pot pronunciar-se de manera alarmant. Aquesta confluència de factors pot donar lloc a esdeveniments meteorològics catastròfics, provocant precipitacions molt més fortes i prolongades que, al seu torn, generen inundacions i altres problemes greus per a les comunitats afectades.
L’emergència climàtica, catalitzadora de la DANA (i les que vindran)
L’alteració del cicle hidrològic global, com assenyala el Grupo Intergubernamental de Expertos en el Cambio Climático, està modificant la distribució i freqüència de pluges i sequeres a tot el món. Aquest canvi representa un repte sense precedents, ja que centenars de milions de persones es veuen obligades a adaptar-se a condicions hídriques que eren desconegudes fins fa només unes dècades, i manquen de la perspectiva històrica necessària per entendre aquestes afectacions. Alhora, l’emergència climàtica també està tenint un efecte negatiu sobre els cicles meteorològics. En aquest context, el meteoròleg de l’AEMET, Enrique Fernández Barrera, destaca en un article divulgatiu que el canvi climàtic pot influir en tres factors clau que afavoreixen la formació d’una DANA: “la humitat, que es pot afavorir per un Mediterrani més càlid o per una major entrada d’aire subtropical humit; una major inestabilitat en les corrents en jet; i canvis en els patrons climàtics a una escala més gran”.
L’augment de la temperatura del Mediterrani avança un 20% més ràpid que la mitjana planetària segons la Unió Internacional per la Conservació de la Natura (UICN), i això està generant un increment en l’evaporació d’aigua i, per tant, en la humitat atmosfèrica. Segons l’equació de Clausius-Clapeyron, per cada grau d’augment de temperatura, l’aire pot contenir un 7% més de vapor d’aigua. Es generen condicions més inestables i s’alineen els astres per a la formació de Depressions Aïllades en Nivells Alts (DANA). La combinació de temperatures elevades i una major càrrega d’humitat augmenta el risc d’inundacions severes a la regió, exacerbant la força d’aquestes tempestes.
L’impacte del canvi climàtic antropogènic torna el món més hostil per a l’ésser humà. Discursos populistes i reaccionaris intenten desacreditar les evidències científiques; davant les advertències sobre l’augment en la persistència I en la intensitat de les DANAs, es busca ―ja que, com dirien alguns “sectors nostàlgics”, qualsevol temps passat va ser millor― un retorn al “kaltlufttropfen”. Aquestes tàctiques d’instrumentalització tenen com a objectiu disminuir la confiança de la població en les institucions científiques, prioritzant el cicle de producció i minimitzant la rellevància de les dades disponibles. Aquest debilitament de la credibilitat permet que governs de tendència reaccionària evitin l’adaptació d’infraestructures i protocols a les condicions climàtiques cada vegada més extremes. Amb una nul·la gestió de la prevenció i, posteriorment, una intervenció que deixa molt a desitjar, de moment al cinturó sud metropolità, després de la tempesta, no hi ha arribat la calma.
