Aquest cap de setmana l’atzar ha unit dos esdeveniments que d’entrada no tenen res a veure: un festival de cine i la lluita per una sanitat pública universal i de qualitat. La dura realitat, i no la casualitat,  ha fet que es creuessin

Parlàvem en un escrit anterior de l’escàs pressupost català en els serveis a les persones. Aquesta infradotació està portant a un deteriorament evident dels serveis públics. És fàcil que les persones afectades en primera línia es puguin sentir abandonades per les administracions i pels seus conciutadans i conciutadanes. Desemparades. Davant situacions particulars o col·lectives, però no generals, viscudes com a…

Voldríem poder passar pàgina i parlar d’altres coses. Però, ara per ara, el coronavirus ens té capturades, obre i tanca els informatius, omple les xarxes, contamina les converses familiars, les reunions d’amics… les dades ens inunden dia darrere dia, llençades sense cap pudor

Caldria més rigor a l’hora d’identificar tothom i facilitar especialment la vacunació i el seu registre a qui es troba en situació de vulnerabilitat. Tornem a topar amb “la llei de cures inverses”: cuidem més a qui menys ho necessita. I discriminem de nou als i les que sempre discriminem

Si no hi ha una resposta ciutadana i professional potent, aquest model telefònic que infravalora les visites presencials i el lligam que metgesses i infermeres han establert amb les pacients, s’anirà instal·lant, i ens oblidarem del que havia estat l’Atenció Primària al nostre país

Si fa vint anys m’haguessin parlat de distopies, abans hauria cregut en la possibilitat d’una pandèmia d’aquestes característiques que en el deteriorament actual, total, de l’atenció sanitària. Què se n’ha fet de l’atenció primària de salut a Catalunya? Com ha pogut arribar a trobar-se en la situació d’indefensió en què es troba actualment?