La societat no pot seguir carregant sobre les esquenes de les dones les necessitats socials. La societat no pot seguir precaritzant, invisibilitzant i exercint aquesta violència de la comunitat sobre la vida i la salut de les dones.

Salut no té a veure només -tot i ser essencial que sigui de qualitat i universal- amb un bon sistema sanitari. Té a veure amb les politiques econòmiques, amb les laborals, amb les d’habitatge, amb les d’urbanisme, amb les que han de respondre a l’emergència climàtica, i, com no, amb les polítiques d’equitat de gènere.

La perspectiva de gènere és el gran repte i, alhora, la gran assignatura pendent de les polítiques públiques. Malgrat els avenços, les desigualtats són evidents i les passes endavant sovint són contrarestades per realitats adverses i accions d’agressivitat misògina.

La burocràcia produeix pobresa i augmenta les desigualtats. Calen polítiques socials actives que no provoquin estigma social i que provoquin condicions d’igualtat, no les pressuposin

La lluita contra les violències masclistes no pot tenir només una resposta pal·liativa, sinó que ha d’estar centrada en el treball de prevenció i sensibilització, cal que sigui un treball que interpel·li la població i de base comunitària

La pandèmia continua però hem oblidat la precarietat dels sectors que van ser considerats essencials, els perills associats i les hores i esforços dedicats. Els treballs invisibles, tot i ser la clau, resten invisibles i apartats de les solucions