La salut és un procés que depèn d’entorns saludables. Vivim envoltats d’estímuls que ens evoquen a la malaltia: publicitat generada per la indústria alimentària, models de bellesa imposats que ens minen l’autoestima i ens porten a la frustració de voler aconseguir una bellesa basada en el consum, l’hiperrendiment (laboral, lúdic i sexual), la supercomunicació, unes condicions laborals precàries, la dificultat d’accés a l’habitatge… Així, l’ansietat, la depressió o els suïcidis no són problemes individuals o aïllats, sinó una pandèmia immanent a la violència a la qual ens evoca el mateix sistema i que està totalment normalitzada. El procés de salut hauria de ser un eix transversal en la vida de les persones, famílies i comunitats.
Està científicament comprovat que la percepció d’aïllament social activa els mateixos mecanismes en el cervell que el dolor i que disminueix considerablement la resposta immunitària. També està científicament comprovat que les xarxes de suport social són un amortidor emocional imprescindible. Per contra, crear vincles reals és cada vegada més difícil, ja que el temps “lliure” s’ha convertit també un espai de consum. El capitalisme sempre s’ha servit de l’individualisme per a fomentar la producció. En el context de la COVID-19, s’està fomentant la por, l’aïllament, la pèrdua del contacte amb l’humà i el rebuig a l’altre per “por al contagi”, com si fóssim virus errants.
Vivim en una societat en la qual les cures han quedat totalment desvalorades. Moltes persones estan morint soles, i els seus éssers estimats tenen prohibit abraçar-se. D’altra banda, va en augment la tendència d’aïllar als nostres majors en residències o de deixar-los sols a les seves cases, desplaçant-los de les nostres vides, mentre els mitjans de comunicació els interpel·len constantment amb la mort en comptes de generar algun entreteniment que els permeti suportar millor la situació.
Durant el confinament, dones i nens estan obligades a conviure amb els seus maltractadors i/o els seus abusadors. Vull destacar que, a l’estat espanyol 1 de cada 5 infants és abusat per algun familiar i les trucades al 016 per violència de gènere han augmentat gairebé un 48%. Què està suposant el confinament en la salut d’aquestes persones?
La promoció de la salut i d’entorns saludables no hauria de generar cap cost. Amb entorns saludables, les indústries alimentària, farmacèutica i de bellesa tindrien pèrdues econòmiques. Cada anunci publicitari ens incita a “consumir malaltia” per a obtenir plaer. És tan accessible accedir a la malaltia que ens la venen en màquines expenedores de productes comestibles i refrescos en les institucions sanitàries, educatives i laborals. No té sentit que costi menys una Coca-Cola o qualsevol xocolatina que dues peces de fruita que tinguin una mica de sabor. La crisi del sabor que promou i legitima la indústria alimentària té un gran impacte en el nostre procés de salut, en la capacitat a l’hora de prendre decisions sobre què mengem i en les addiccions que ens generen de manera molt conscient.
És ben sabut que totes dues indústries van de la mà i tenen molt bona relació amb l’estat i les seves polítiques “promotores de salut”. Cal destacar aquí també els conflictes d’interessos entre la indústria alimentària, universitats i associacions i/o fundacions mèdiques “científiques”, com l’Associació Espanyola de Pediatria, la Fundació Espanyola de Nutrició, la Fundació Espanyola del Cor (promoguda per la societat espanyola de Cardiologia), la Societat Espanyola de Metges d’Atenció Primària, la Fundació per a la Diabetis i la Societat Espanyola d’Endocrinologia i Nutrició, entre altres. La indústria injecta diners i aquestes entitats celebren els seus congressos a canvi de legitimar els seus productes.
Promoure la malaltia genera més beneficis econòmics que promoure la salut. Fins a quin punt a l’estat li interessa una societat saludable més enllà que continuem sent cossos mecanitzats i mercantilitzats, sotmesos al sistema capitalista perquè continuem sent productives?
L’Atenció Primària (AP) és el recurs més pròxim a la comunitat, especialitzat en la promoció de la salut i el seguiment de patologies cròniques. És la porta d’entrada i base del sistema sanitari, imprescindible perquè aquest funcioni. Des d’ella, s’hauria de lluitar per a la col·lectivització de la salut i l’apoderament de la societat en els seus processos de salut individuals i col·lectius per a crear entorns promotors de salut i fugir de la medicalització de la vida. Permeteu-me recordar aquí que els fàrmacs són la tercera causa de mort al món, després del suïcidi.
És molt difícil realitzar unes cures de qualitat des de l’AP. Realitzar un abordatge integral de qualsevol situació és pràcticament impossible si a penes ens donen 10 minuts de visita per pacient. També és difícil que existeixi un seguiment adequat per medicina o infermeria de referència a causa de les llistes d’espera o la sobrecàrrega en les agendes. Tampoc seran de qualitat les cures d’infermeria si aquesta no està especialitzada o ve rebotada de l’hospital a “descansar” al CAP en l’última etapa abans de la jubilació.
Actualment, l’estat està desvalorant el paper de l’AP quan és imprescindible. Amb la COVID-19, els mitjans de comunicació ometen la problemàtica de l’AP centrant-se exclusivament en l’hospitalària, quan són les seves pròpies polítiques les que estan fent que se saturin els hospitals. Per què estan ocultant i desvalorant el paper de l’Atenció Primària? Serà això un precedent per a desmantellar-la encara més?
Amb l’excusa de la COVID-19 s’han tancat molts CAPs. Existeixen molts professionals contagiats i, en comptes de cobrir la plantilla, han enviat als “no contagiats” a hospitals de campanya. La falta d’EPIs i de recursos humans a causa de les baixes i els aïllaments pel contagi és indicatiu que no s’està donant resposta per a millorar la situació en l’AP. Abans que passés tot això, l’OMS va advertir a Espanya en 5 ocasions perquè es proveís de material necessari i el govern espanyol no va fer gens de cas.
En el context actual, l’AP està filtrant quins pacients han d’anar a l’hospital i quins poden ser atesos a les seves cases o en els mateixos CAPS, evitant així la saturació dels hospitals i la sobreexposició innecessària a la COVID-19 a través de l’atenció telefònica, consultes virtuals i atenció domiciliària. Des de l’AP s’està fent un acompanyament digne d’admiració en els processos de final de vida tant dels pacients com als familiars i també en els processos de dol, prevenint, en la mesura que sigui possible, que aquests siguin patològics en el futur. També es fan seguiments de pacients donats d’alta, tant per COVID-19 com per altres motius.
Si continuen desmantellant la primària, què passarà amb altres patologies, que no són COVID-19, però que continuen existint? Les patologies cròniques necessiten un seguiment que només pot donar l’Atenció Primària. L’atenció a actius comunitaris en els barris, com a centres tutelats, residències d’ancians o albergs residencials de persones sense llar també es fa des de l’AP.
L’AP està especialitzada en unes cures molt diferents de les de l’hospital i aborda des de l’individu fins a la comunitat. Aquestes cures especialitzades no poden ser obviades i, molt menys, poden ni podran ser assumides sota cap concepte per l’hospital. La col·lectivització de la salut, els grups de suport mutu i els vincles reals són la base per a cuidar-nos i generar entorns promotors de salut. Organitzar-nos per a crear la vida que vulguem viure, per unes condicions laborals saludables i per tenir les necessitats bàsiques cobertes i no haver de viure esclavitzades. Per a això, també és generar entorns promotors de salut.
