Actualitat

“De 8 de cada 10 certificats de defunció vam passar a 9 de cada 10 curats. El càncer és agafar una moneda i donar-li la volta”

El 19 de març va tenir lloc l’última conferència dins del cicle “Sanitat, l’estat de la qüestió” a l’Ateneu Barcelonès. En aquest cicle, organitzat per Amics de la UAB dins La Universitat Opina i el Diari de la Sanitat, es van realitzar diferents conferències on es va parlar amb metges i pacients sobre les tres principals causes de mortaldat a Catalunya: Ictus, cardiopaties i càncer.

El doctor Josep Ramon Germà, director d’estratègia clínica, investigació i resultats de l’Institut Català d’Oncologia, i Fernando Trias de Bes, pacient d’èxit. La moderadora va ser la coordinadora d’aquest mateix Diari. Canviant el format dels dos actes anterior, aquest cop els dos participants van crear una entrevista a dues bandes. Reproduïm aquí algunes de les preguntes que més interès van generar.

Fernando Trias de Bes: Per què et vas fer oncòleg?

Dr. Josep Ramon Germà: No m’agrada veure els malalts dormits. Era molt avorrit. Aleshores me’n vaig anar cap a la medicina. Quan vaig acabar la carrera l’any 73 vaig veure un anunci que deia que es necessitaven residents per una cosa que es deia oncologia. Curiosament a Sant Pau l’oncologia està al final de tot, amb la sortida al carrer sant Quintí i sempre han estat uns personatges curiosos. Vaig anar a entrevistar-me amb el cap de servei que després es va convertir en un dels meus mestres: el Pau sabia que jo era espaviladet i em va dir ‘Mira Germà, si fas oncologia, no t’avorriràs mai’. Em vaig quedar sorprès i em vaig enganxar. No m’he equivocat i si tornés espero tornar a tenir la sort de llegir la petició i presentar-me.

Dr. Germà: Com recordes la primera visita amb mi?

Trias de Bes: Acollonit. Jo els protocols de medicina no els entenc gaire. A mi em detecten el tumor, vaig a l’uròleg, m’operen i després em van dir que el tumor estava encapsulat però que es podria haver estès i que ho sabrien amb un TAC. Com duia les grapes de l’operació m’havia d’esperar 15 dies. I clar em van dir que no podien saber si estava curat, que potser se m’havia anat al cervell o al fetge i que tornés al cap de 15 dies.

Dr. Germà: Dir-li això al Fernando és com dir-li que s’està morint!

Trias de Bes: Això em va costar molt. Era una muntanya russa. No sabia si em quedaven dos mesos de vida, res. En aquell moment la primera visita la recordo molt freda. Em vas dir que estava tot net però em vas donar percentatges de recaiguda i em vas dibuixar un diagrama que encara recordo. Em vas dir que tenia un 82% de probabilitat d’estar curat i un 18% que hagués vascularitzat i ho tingués en una altra part del cos. Si vols, em vas dir, fem quimioteràpia i baixarem aquesta probabilitat a l’1-2%. Jo et vaig preguntar ‘I vostè què faria?’ i em vas dir tens aquí els números. Jo esperava que em diguessis el què. Et vaig demanar si m’ho podia pensar. Jo tenia referències teves boníssimes però te n’adones que com a pacient també has de prendre decisions i en algunes d’elles no entenia que fos totalment meva la responsabilitat.

Trias de Bes: Un oncòleg ha de mirar de no tenir sentiments amb els seus pacients?

Dr. Germà: La cosa més propera a tenir sentiments és l’oncòleg. El que ha de controlar són les seves emocions. Són dues coses totalment diferent. El càncer son unes 400-500 malalties diferents i fa res eren 200. Quan tens davant cadascuna d’aquesta persones no és el mateix tenir una persona totalment curable que un malalt de càncer de pulmó totalment avançat. Els metges hem de controlar les emocions però sentiments jo crec que tots.

Dr. Germà: Vas tenir por a morir?

Trias de Bes: Sí. I tant. Tenia esperança pel que m’havies dit. De fet vaig triar no tractar-me. Tenia un alt percentatge de no recaure i la quimio és molt tòxica. Jo recordo preguntar-te: “però doctor si jo ara no em tracto, pel fet de no haver-ho fet, si després tinc una recaiguda, tindré menys probabilitat de curar-me?” I em vas dir “no, tindràs la mateixa, l’únic que t’hauré de donar més fort”. Vas deixar-me clar que no i vaig decidir jugar al 82%, probabilísticament tenia més opcions.

Quan vaig tenir la recaiguda aquí sí que va ser fotut. Ja no era un tumor, era tot el cos, i després de quasi bé un any de control i no saps quantes cèl·lules hi ha. Estava més tranquil durant el tractament perquè quan t’estàs tractant tens la sensació que estàs actuant. Quan prens una medicació estàs fent alguna cosa. Quan va acabar el tractament ho vaig passar pitjor perquè et sents despullat: és el teu cos sol qui ha de seguir.

Un moment que sí que el vaig patir va ser quan vaig tenir una complicació i vaig fer trombos a les cames. Em vaig espantar del mateix tractament. Aquí tu em vas donar molta esperança. Sempre em deies: ‘Gaudeix, tranquil, que es cura’. Així com el primer dia només em vas donar probabilitats després si em vas donar esperança. Al final has de confiar en el teu doctor i no mirar res a Internet. Si tens un metge, ell en sap i internet no discrimina ni filtra. Vaig confiar en tu que per això havies dedicat la teva vida a això.

Trias de Bes: Diuen que hi ha els metges i que hi ha els oncòlegs. Aquesta frase me la va dir un metge, que els oncòlegs sou ‘ponequimios’, que busqueu curar la malaltia, esteu amb el tractament primari, i ignoreu els efectes secundaris.

Dr. Germà: el que jo diria és que tot especialista el que no ha d’oblidar és que és metge. A les meves classes a la universitat jo és el que intento transmetre. A l’essència de la medicina està l’humanisme. Has de tenir molt clar el que significa l’evidència científica però també que aquesta evidència l’has d’aplicar a un individu que té les seves pròpies característiques personals. L’evidència es pot trobar a qualsevol lloc però si no individualitzéssim no necessitaríem oncòlegs ni especialistes. Un robot podria decidir què necessitem.

Dr. Germà: Com va reaccionar el teu entorn?

Trias de Bes: El càncer fa molts anys era com una sentència de mort. Ara hi ha molta més prevalència i qui més qui menys coneix a algú que l’ha passat. Tot i així fa por encara. No és el mateix tenir càncer amb 87 anys que amb 45 com va ser el meu cas. En situacions així cadascú es posa al seu lloc: gent que s’allunya, que es tensiona, potser perquè no sap com fer-ho. Al final davant la malaltia hi ha gent que sap entendre que la vida és fràgil i hi ha gent que ho assumeix molt bé i et ve a veure amb tota la normalitat. És molt curiós observar.

Dr. Germà: I els teus fills?

Trias de Bes: La gran tenia 13 anys, el mitjà 9 i el petit 4. El petit sí que em va dir ‘Papá, yo sin pelo no te quiero’. No ho van entendre del tot. Al cole fan campanyes pel càncer infantil i la meva filla sí que em va preguntar si em moriria. Però li vaig dir que fins que no em veiés preocupat a mi no patís. Un dia que estava fotut de la quimio sí que em va dir ‘Papá, no pueden ser tantas horas en cama, podrías ir al médico, ¿no?’. El meu tractament també és cert que era curt. Era bèstia, molt concentrat, però curt, van ser uns 4 mesos en total. Un període més curt ajuda.

Trias de Bes: Com ho fas per comunicar males notícies? Suavitzes? Prefereixes donar tombs? Vas directe?

Dr. Germà: La informació no pot ser estàtica. Tu si tens una mica d’experiència explores el pacient que tens davant, les seves emocions. En aquell moment el malalt no té sentiments clars, són emocions. Si veus que està receptiu, augmentes la informació. Els silencis són fonamentals. Molt difícils de fer però ajuden. A part, sempre que puc creo esperança. Sempre pots crear-la.

Hi ha moments que has de ser total i absolutament sincer i realista. He tingut gent que ha vingut i m’ha dit ‘escolti, estic a punt de tancar un negoci, tinc una família, i necessito saber quina és la meva situació’. Utilitzo dos sistemes jo. Un d’ells és preguntar ‘vostè creu que tots nosaltres hauríem de tenir les coses el màxim d’arreglades normalment?’. Si em responen que clar els hi dic ‘doncs vostè encara més’. I la segona, hi ha una frase molt interessant que diu que s’ha d’esperar el millor i estar preparat pel pitjor.

Dr. Germà: Què vas pensar el dia que et vaig dir que havia tornat a sortir el tumor?

Trias de Bes: Vaig pensar “merda, vas escollir malament amb el 82%”. A l’anterior visita ja em vas preavisar. Vaig haver-me d’operar l’espatlla per un accident amb la bici i em vas veure que a la imatge s’intuïa alguna cosa però em vas dir que m’operés i que ja ho miraríem, que et feia dubtar una mica. Com d’alguna manera ja m’ho havies dit, em va costar menys. A tractar-me i ja està.

En un moment sí que vas mirar per la finestra i et vaig llegir el pensament. “Ja sé el què estàs pensant”, et vaig dir, “que m’has enganxat tan ràpid que estàs pensant en donar-me la quimio de fa un any i no la tocaria ara que té més dosi”. No estaves segur per temes estadístics però jo et vaig dir que fóssim coherents. Si fa un any em vas dir que la curació era la mateixa però m’hauries de donar més fort, doncs que així fos.

Dr. Germà: Els pacients també heu de prendre decisions, veus. I importants. Potser ha arribat el moment que expliqui com va començar tot això. L’any 1979 de cada 10 nois amb tumoral testicular, 8 dels que ingressaven se’ls signaven certificats de defunció. Jo tenia 28 anys i només volia curar el càncer. Segueixo sent del mateix parer, hi ha gent que es conforma amb cronificar-lo però jo el vull curar i si no puc vull cuidar. Vaig rebre una beca internacional i a Anglaterra vaig veure que estaven utilitzant un fàrmac que es deia cis platí que estava donant bons índex de curació. Vaig revisar les històries d’uns 100 nois i vaig veure que els què tenien un producte en sang molt alt es morien malgrat el platí. Quan torno a Barcelona em trobo que no hi havia cis platí a Catalunya ni a Espanya. Vaig agafar un company oncòleg i un farmacòleg, vam anar a una joieria i vam comprar fil de platí. Vam obtenir una mostra de cis platí estrangera i vam produir una mostra del fàrmac. Us podeu imaginar dos moments molt especials de la meva vida. Un va ser quan vam comprovar que el producte que havíem produït era exactament igual però aquesta no era la prova del cotó. Aquesta va ser tractar un noi que tenia com dues pilotes del tumor testicular de la mida d’una pilota d’handbol als pulmons. Aquell noi era un certificat de defunció segur. Vam donar-li el nostre producte i 15 dies després vam fer-li una radiografia de tòrax i les pilotes havien passat a ser pilotes de tennis. L’Esteve està viu 30 anys després.

Vam treure el placis, aquest fàrmac, i l’any 1983, vam fer la primera publicació espanyola amb 383 casos on el 93,5% dels nois es curaven. De 8 de cada 10 certificats de defunció vam passar a 9 de cada 10 curats. És agafar una moneda i donar-li la volta. He sigut testimoni d’això i per això puc tenir esperança. També ho he viscut després amb el càncer d’ovari i amb molts altres càncers. Mentre hi ha vida, hi ha esperança.

Dr. Germà: Escrius llibres, obres de teatre, fas una columna a l’Ara… quina és la teva sensació sobre les notícies sobre el càncer?

Trias de Bes: Crec que ens en parlen sobre descobriments pels que encara falten anys per veure’n resultats. Cada cop hi haurà més innovació però un malalt que ho està ara potser ja no arriba, ho necessita ara. Per tant crec que són notícies de recerca, del que vindrà i que al pacient d’ara no els hi serveix.

Dr Germà: Jo també he intentat escriure alguns llibres de suport. Jo personalment trobo a faltar notícies positives però reals dins la premsa. No és necessari que s’hagin curat 3 ratolins però mai he sentit la notícia especifica del cis platí.

Trias de Bes: Cada cop hi ha més càncers. Què fem malament els pacients, què feu malament els metges, què fa malament la societat? No fumo, no bec, faig esport… és l’alimentació, és la pol·lució? Em vas dir que tot eren factors de risc que només s’havia demostrat que el tabac era una causa. Fem alguna cosa malament?

Dr. Germà: Moltes. Els consells de salut tothom els dóna i els pren a llarg termini, com si no anés amb ells. La gran preocupació és la infància. En aquests moments tenim entre un 18-19% de nens amb sobrepès i això sabem que produirà un increment d’algun tipus de càncer com és el de còlon. Un company em va dir que als EUA les colonoscòpies ja les estan començant 10 anys abans. El prototipus de càncer que es produeix així és molt més agressiu.

Els hàbits de bona salut es creen durant la infància. Els espinacs de Popeye han desaparegut. Després ens vam adonar que portaven poc ferro però l’hàbit hi era. Que la verdura sigui un càstig i que el McDonalds de dissabte és el premi és que alguna cosa estem fent malament. Els col·legis estan introduint les fruites però les famílies han de ser conscients que els consells de salut han de venir des de la infància. Quina és la despesa calòrica que fa un nen jugaven a basquet a un parc o amb la consola? I sí, si desaparegués el tabac, desapareixerien el 30% dels càncers: de bufeta, de ronyó, de pàncrees… Però hi ha moltes més coses. El meu co-resident de Sant Pau va aconseguir que avui en dia totes les noies a partir dels 12 anys siguin vacunades del papil·loma. Si desapareix la infecció, el càncer de coll uterí també desapareixerà. El problema fonamental és que la gent veu lluny la prevenció. Els polítics també. Sempre busquen la immediatesa. A més que la prevenció pot resultar cara. A Catalunya hem començat la prevenció de càncer de còlon mitjançant la sang en femta. Això val molts diners però quantes cirurgies t’estalvies, quantes morts perquè trobes els tumors quan encara no són càncers?

Dr. Germà: Per què som amics?

Trias de Bes: Tens molts pacients que s’han fet amics teus. Jo quan estic esperant torn només sento gent rient. Ets molt humà, molt sincer… També escrius i hi ha més coses que ens han unit. A part que ens assemblem molt de caràcter i aficions.

Trias de Bes: Estem en un 68% de totalitat de curació de càncer, arribarem a un 90% de curació de càncer?

Dr. Germà: Estem arribant a un cert límit de la taxa específicament de curació. No crec que traspassem un cert llindar. Un dels motius és que l’any 2020 el 75% de la incidència de càncer es produirà en països subdesenvolupats que tenen el 5% de l’economia mundial.