El doctor Richard Cabot, un metge veterà del Massachussets General Hospital de Boston, va contractar el 1905 la primera treballadora social per proveïr serveis de treballs socials a pacients del centre. Al cap d’un any ell i la treballadora social Ida Maude Cannon organitzavern junts el primer programa de treball social en un hospital. “El doctor Cabot s’adonà que l’eficàcia de la intervenció sanitària era molt reduïda perquè no tenia en compte els factors socials i culturals dels pacients. Va percebre que els tractaments prescrits no es complien per la situació econòmica dels seus pacients, per les deficiències en els habitatges, per dèficits formatius i culturals, etc”, explicava la treballadora social Mar Peña en la VII Jornada de Treball Social als Equips d’Atenció Primària de Salut el 2007.
Segons explica a aquest mitjà Melinda Jiménez, de la comissió de salut del Col·legi de Treball Social, avui la majoria de centres de salut públics compten amb la presència d’un treballador o treballadora social en els diferents nivells assistencials; des de l’atenció primària, la salut mental, l’atenció sociosanitària o els hospitals d’aguts. “En els equips d’atenció primària la relació és a diari, els treballadors socials formen part de l’equip interdisciplinar, en l’àmbit sociosanitari la mateixa paraula ho diu, social i sanitari, un dispositiu que contempla les dues visions, i en l’àmbit d’aguts es treballa molt per protocols i programes conjunts amb els diferents serveis clínics o àmbits: urgències, hospitalització… de la mateixa manera esdevenen una figura clau per a la continuïtat en l’atenció social i amb la comunitat”, explica Jiménez. Amb tot no hi ha establert un ràtio de treballadors socials per pacient o per centre, una qüestió que segons ella està pendent.
En la publicació El treball social en l’àmbit de la salut: un valor afegit, editat sota la Direcció Científica de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balears, Pilar Porcel escriu que “la incorporació del treballador social en els diferents nivells assistencials del sistema aporta un valor afegit a la ciutadania, però també al propi Sistema ja que, si es tenen en compte totes les característiques i circumstàncies que incideixen en cada cas, és més que probable que s’estalviarien baixes laborals, tant les provocades per somatitzacions d’origen psicològic o social com per necessitats dels cuidadors. És més que probable que, atenent el pacient des dels tres vessants que incideixen en les persones (biològic, psicològic i social), els estalvis en fàrmacs es farien notar”.
El treballador o treballadora social en el centre de salut “és una peça clau tant per la seva formació com per la perspectiva més holística”, assegura Jiménez. Amb la crisi, però, han notat una restricció en els requisits d’accés als serveis públics, i una disminució dels mateixos amb un impacte directe en els ciutadans. “Els nivells de demanda a treball social en centres de salut han augmentat molt mentre que en termes generals hem disminuït la ràtio de professionals. Tenim ambulatoris on ha augmentat el temps d’espera per poder ser atés per aquest professional”, explica aquesta treballadora.
Algunes de les situacions amb les que es troben sovint, diu, són per exemple pacients que pateixen soledat o abandonament i viuen amb escassos recursos. “Per exemple, ens trobem amb persones que necessiten un determinat tractament però resulta que potser no se’l poden pagar, o persones a qui se’ls posa una pròtesi però després ens trobem que a casa té barreres arquitectòniques”, comenta. És per això que la continuïtat i l’acompanyament més enllà de la medicina, indica, són també importants.
Sintetitzar la realitat sociofamiliar del pacient per millorar l’atenció
El Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) ha publicat aquest dijous la Guia de diagnòstics socials en l’ambit de la salut, un document que pretén ser un instrument des d’una perspectiva funcional i orientadora per tal de facilitar la intervenció dels professionals del treball social. “És una guia adreçada a treballadors socials però també per oferir una visió sociofamiliar dels pacients perquè el professional de la salut tingui una visió”, explica la coordinadora de la Subcomissió de Treball Social Sociosanitària del CSC Elisabet Alsina.
Tot i que ja existia una guia prèvia aquesta s’ha actualitzat per tal d’homogeneitzar alguns criteris i fer-ne difusió entre els professionals. La guia s’estructura en diferents àmbits com ara quina és la situació d’habitatge, socioeconòmica, laboral o familiar del pacient. També es contempla la situació del pacient relacionada amb la salut, si hi ha dificultats d’inserció escolar, integració social o quina és la situació d’autonomia personal i familiars de suport. En aquest sentit i prenent com a exemple el cas de l’habitatge els problemes que inclou la guia són l’existència de barreres arquitectòniques, un desnonament, insalubritat, xabolisme, aïllament geogràfic, manca d’habitatge o si aquest disposa de serveis bàsics (aigua, llum o calefacció, entre altres).
A través de la sistematització d’informació i la unificació de criteris es pretén facilitar la inclusió a la Història Compartida Informatitzada (HCI). “La classificació que s’ha actualitzat és per poder treballar el diagnòstic social”, comenta Jiménez. Des del CSC asseguren que l’objectiu, a banda de incloure és oferir als equips de professionals de l’àmbit de la salut una mirada sintetitzada de la realitat sociofamiliar de les persones objectes d’intervenció per millorar la qualitat en l’atenció al pacient i la família.
