La menopausa, la calvície, la timidesa… Són malalties? He suspès un examen, m’ha deixat la parella i estic trist: És una depressió? Cal medicar-me?
Malauradament hem aconseguit medicalitzar gairebé cada moment de la nostra vida. Si fem cas de molts dels missatges del nostre entorn (publicitat, mitjans de comunicació…) tindríem la sensació que la resposta a les preguntes plantejades seria afirmativa, però no és cert.
L’evolució de la nostra societat fa que pugui semblar que qualsevol malestar és una malaltia i que aquesta té o bé una solució mèdica, una pastilla o un producte farmacèutic o bé es pot evitar. Cal recordar que això no és així: de moment encara ens morim tots i molts malestars no es resolen. A més, molts altres no són problemes de salut, sinó problemes de la vida.
Un dels possibles factors que han pogut portar a aquesta creença és la millora de l’esperança de vida que ha fet que ens hàgim arribat a creure que hi ha l’eterna joventut i que podem vèncer la mort i les malalties. Curiosament aquesta millora ha fet augmentar la por a la malaltia, fet que repercuteix en una menor tolerància als malestars.
Però hi ha altres factors que també augmenten la pressió sobre la medicalització: l’interès per convertir la medicina en un bé de consum més ha generat la presència de la publicitat directa de productes que ens prometen una millor salut. Hi ha publicacions i programes televisius que fomenten la consulta i l’ús de proves de manera desorbitada. També hi ha una proliferació de productes alimentaris i d’altra mena com cremes amb propietats meravelloses per a mantenir-nos perfectes.
Darrere aquesta evolució hi ha empreses que busquen vies de negoci i, per aconseguir-ho cal primer crear la necessitat. Per tal que aquesta es manifesti, es va més enllà en convertir els factors de risc, que són elements que poden ajudar a emmalaltir però que no determinen que la malaltia es produeixi, en malaltia establerta per a la qual cal tenir i prendre un tractament.
Un exemple ho és el colesterol alt i es fa exagerant a la publicitat els riscos i convertint el fet de tenir-los en una situació molt dramàtica. Consultes angoixades per un colesterol per sobre de 200 (xifra repetida per mil anuncis) com si semblés que tinguessin una malaltia mortal. També en les tertúlies el colesterol sembla un enemic més greu que molts altres elements quotidians que ens poden fer mal i molt més modificables en ser externs (tabac, alcohol, conducció…). Aquesta dinàmica s’escampa a qualsevol camp i molèstia que puguem tenir.
Un altre exemple molt clar és la medicalització de la vida reproductiva de les dones en forma de pastilles: anticonceptives, preconceptives, gestació, lactància, anticonceptives específiques per lactància, menopausa, antiinflamatoris, osteoporosis, etc. Això treu apoderament sobre aspectes que formen part de la vida.
El fet encara és més greu perquè les recomanacions que es fan per a medicalitzar fins i tot, poden ser contraproduents. En podem citar un exemple històric: per reduir les molèsties de la menopausa es van fer servir durant molt de temps estrògens i, després, es va veure que augmentaven el risc de tenir altres malalties. Ara, actualment, ja no es fan servir.
Des de fa anys hi ha col·lectius i iniciatives per a lluitar contra aquesta evolució medicalitzadora. Citem-ne dos exemples: una publicació del 2006 de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària: Malalts de salut? I un vídeo més recent del Col·legi de Metges de Biscaia amb un vídeo: Así es la vida.
Però, malgrat aquests intents, la publicitat i els mitjans de comunicació persisteixen, generant alarmes sobre temes sanitaris, angoixes, intervencions excessives i possible malbaratament de diners i recursos com, per exemple, ho va ser la compra de milers de dosis d’antivírics d’eficàcia molt limitada quan es va produir l’alarma per la grip A en la pandèmia del 2009.
Hem de recuperar el seny i el sentit comú per acceptar que la vida és un procés on hi ha moments i situacions que són difícils, moments complexos, tristeses, dolors i limitacions. A vegades hi ha solució però altres no la tenen i les hem d’entomar i conviure amb elles.
Agafem un dels moments més durs de la vida per a il·lustrar la qüestió: podem evitar el dolor que ens provoca la pèrdua d’una persona estimada? No, de cap manera. Cal una resposta mèdica? Normalment no. És la resposta social de l’entorn: una mà, una abraçada, un mocador, la companyia… La que ajuda a suavitzar el dolor de la pèrdua.
No hem d’oblidar que plorem perquè riem. O riem perquè plorem. Simplement podem sentir i des que naixem fins que morim en tot moment tenim sensacions en funció dels esdeveniments que ens passen o passen al nostre entorn més proper o més llunyà generant benestar o malestar. Això no vol dir que els professionals sanitaris i els medicaments no puguin ser una ajuda per alguns problemes de salut però no convertim la vida mateixa en un problema de salut.
Intentem, doncs, viure la vida i aprendre a conviure amb aquelles dificultats i malestars inevitables, fruint del present sense medicalitzar.
