Anna Martínez Urgell és llicenciada en Medicina des del 2007 i especialista en Pediatria i Àrees específiques. Ha treballat en centres privats a Catalunya i a Anglaterra a la unitat Neonatal del Nottingham University Hospital. Des de finals de 2018 exerceix de pediatra en diferents ambulatoris, actualment al CAP Can Vidalet d’Esplugues del Llobregat.
Com a Pediatra en un CAP de l’àrea metropolitana, com valores el que ha passat en aquest any de pandèmia?
Inicialment, com va passar amb els adults, vam viure uns mesos d’incertesa i por al desconegut. Estàvem davant d’un virus nou i no sabíem com seria la malaltia en infants. Per sort, la Covid-19, en pediatria, no ens ha donat quadres respiratoris greus, com en el cas dels adults. De fet, aquest any hem vist una millora en els quadres de criatures asmàtiques, que han tingut molts menys episodis durant la pandèmia, probablement per la menor prevalença d’altres virus respiratoris i l’ús de la mascareta de manera generalitzada. Al principi de la pandèmia, els pediatres vam ajudar metges de família i una part important vam tornar a atendre persones adultes, sobretot en l’àmbit hospitalari, però també en l’atenció primària. Amb la segona onada i les posteriors, ja vam retornar a la nostra població.
Amb la pandèmia de la Covid-19, els pediatries hem vist un augment molt rellevant en problemes relacionats amb la salut mental dels nostres infants. El confinament, l’aïllament del seu cercle social, la por què han vist en els adults i mitjans de comunicació han fet estralls en la salut mental de les nostres criatures. Estem veient quadres d’ansietat en adolescents i en nens més petits, depressions, pors i problemes amb la son. Tot just estem veient la punta de l’iceberg ara mateix, i es preveu que això perdurarà en el temps. La pandèmia, a pediatria, ha significat un canvi en la manera de treballar i d’atendre. Inicialment, les mateixes famílies no volien acostar-se als CAP per por, amb el temps, això ha canviat i la població torna a venir als centres d’atenció primària, però sí que és cert que les vies de comunicació no presencial han augmentat de manera exponencial. El pacient és conscient que pot resoldre visites (burocràtiques, dubtes de puericultura, receptes…) de manera no presencial, i això ho valoro positivament. Per contra, a vegades hem hagut d’insistir en el fet que els infants vinguessin als CAP, i hem vist una patologia més evolucionada de la que veiem pre Covid-19.
Les criatures són les grans oblidades en aquest procés?
Jo no diria les grans oblidades, però sí les grans “castigades”. Inicialment es van tancar escoles, fet que era necessari en aquell moment de claudicació del sistema sanitari, juntament amb el desconeixement real de la forma de propagació del virus, i es va “culpabilitzar” les criatures de ser superpropagadores de la malaltia. No se’ls va deixar sortir de casa durant més de 40 dies, i és ara quan estem veient les conseqüències de tot això. A posteriori, s’han fet estudis on es demostra que els nens rarament van ser el cas inicial a la família, i rarament són la causa de brot. Els nens, durant aquest any de pandèmia, ens han donat una lliçó als adults en capacitat d’adaptació a les noves circumstàncies, però no serà gratuït aquest esforç que els hem demanat, probablement.
Es va “culpabilitzar” les criatures de ser superpropagadores de la malaltia. No se’ls va deixar sortir de casa durant més de 40 dies, i és ara quan estem veient les conseqüències de tot això. A posteriori, s’han fet estudis on es demostra que els nens rarament van ser el cas inicial a la família, i rarament són la causa de brot.
Els i les menors han seguit anant a escola. Això ha complicat abordatge?
Els nens i nenes necessitaven tornar a escola. Les escoles han fet un esforç enorme per fer de les classes un espai segur, moltes vegades passant per damunt dels seus principis educatius -ja no es pot compartir, ja no es permet el contacte…-, i ho han aconseguit. Ja portem gairebé un curs escolar i les dades ens diuen que les escoles no han estat origen de contagis, sinó que aquests s’han donat majoritàriament dins l’àmbit familiar, i en l’estudi de tots els contactes d’una criatura infectada poques vegades han aparegut nous casos.
Amb quines dificultats us heu trobat durant la pandèmia?
La pandèmia només ha exacerbat el problema de base del nostre sistema sanitari, que per mi és dels millors d’Europa. Ens falta personal, ens falten recursos i se’ns informa poc sobre la situació real de la pandèmia. La transparència és quelcom indispensable a l’hora d’enfocar un problema com ha estat aquest, i trobo que al nostre país ens ha mancat, sobretot els primers mesos. La falta de tests i d’EPI va ser molt important al principi de la pandèmia, però va ser un problema de desabastiment a tota Europa, pel que no en faig responsable a l’ICS, que sé que va fer el possible per protegir-nos als sanitaris.
Valoro com a positiu el maneig que estem duent a terme, actualment, als ambulatoris i disposem de les eines necessàries per poder atendre a la població. Ara penso que cal obrir les portes dels CAP al 100% i començar a reprendre el control presencial, sobretot de les patologies cròniques que amb la pandèmia van quedar una mica “aparcades”. Es pot fer i es pot assegurar l’ambulatori com a lloc segur per al pacient.
La por anava per dintre, però la majoria vam optar per desterrar-la de la ment durant la jornada laboral. Si no ho haguéssim fet així hauria estat impossible aguantar tot aquest temps.
Com valores els confinaments escolars?
Valoro que són necessaris, i amb això no vull dir que sovint siguin “insostenibles” dins de la dinàmica familiar. Estem en una situació excepcional i calen mesures excepcionals. Jo també tinc fills en edat escolar i a casa, tant el meu marit com jo, no hem fet un sol dia de teletreball des de l’inici de la pandèmia. No ha estat fàcil, però la situació és la què és. No em toca a mi decidir els ajuts que caldrien a les famílies quan a una criatura se la confina a casa, però el confinament de les classes quan apareix un cas positiu és una mesura necessària, almenys fins que un percentatge major de la població estigui vacunada o hagi passat la malaltia.
Com us ha afectat la transmissió de la malaltia entre professionals a l’ambulatori?
És un fet que els sanitaris ens hem contagiat més. Inicialment, no teníem prou equips de protecció ni proves per detectar correctament els casos i, òbviament, estàvem més exposats al virus. A casa meva, vam caure amb la primera onada. Això era quelcom que sabíem que passaria i, de fet, penso que si et fas sanitari assumeixes el risc d’emmalaltir; va amb la professió. A mi, personalment, se’m va fer dur haver d’assumir que els meus fills es contagiarien perquè no tenia l’opció d’aïllar-los de nosaltres sense posar en perill familiars més vulnerables. Vam tenir sort i vam tenir quadres lleus.
A l’ambulatori, els primers mesos vam fer el cor fort. La por anava per dintre, però la majoria vam optar per desterrar-la de la ment durant la jornada laboral. Si no ho haguéssim fet així hauria estat impossible aguantar tot aquest temps, crec. Recordo el dia que ens van vacunar. Tothom al meu ambulatori va rebre la primera dosi amb l’alegria d’un nen en el dia de Reis. Ara ja no ens espanta tant la malaltia, sinó els estralls que aquesta pandèmia ha fet dins la societat i tota la patologia crònica que no s’ha pogut controlar com haguéssim volgut, i que ens passarà factura durant els anys vinents.
Aquesta entrevista s’ha publicat originalment a La Independent
