Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Vull agrair a El Diari de la Sanitat l’oportunitat que m’ofereix de presentar-vos aquesta columna que, amb periodicitat setmanal, us proposarà comentaris i reflexions al voltant de la Medicina, la Salut i la Sanitat, termes que, encara que sovint es fan servir de forma sinònima, cobreixen camps de significat i contingut força diferents.
He volgut batejar aquesta col.laboració amb el nom de “Columna Illich” en record de qui va ser un dels primers pensadors que reflexionà críticament sobre el desarrollisme occidental i la seva devastadora influència sobre l’entorn cultural, la salut mental i el medi ambient. A Illich li devem unes de les primeres consideracions crítiques al voltant de com entenem la salut i de la manera en que es practica la Medicina. Fa prop de 50 anys que Illich va intuir la deriva tecnològica, biologista i corporativa que prenia l’exercici de la Medicina i els modes de conceptualitzar la mort i la malaltia, i el considerem com el pioner d’una prestigiosa escola d’intel·lectuals que han anat perfilant els temes que ell encetà com ara la medicalització social, la promoció de malalties, la fascinació per la tecnología o el lobisme sanitari protagonitzat per les farmacèutiques i les empreses assistencials amb ànim de lucre.
Aquesta columna parteix d’una premissa: la Medicina no és una ciència, poder tan sols ni una ciència aplicada, sinó un producte cultural resultant de moltes influències les més rellevants de les quals serien la recerca científica i el món acadèmic, les polítiques sanitàries, i l’entorn cultural amb el seus criteris de priorització de les cobertures, els seus valors (o absència de valors) ètics, i la concepció dominant sobre la mort i les formes de morir, per citar alguns exemples.
La recerca científica ha estat una important component del progrés del coneixement i de la pràctica mèdica. Tanmateix, la ciència genuïna és una activitat crítica i canviant sotmesa a errors i frau, motius pels quals cal sempre mantenir una distància reflexiva sobre els suposats avenços que s’ens proposen. Els cirurgians, per exemple, hem vist com moltes intervencions que en un moment donat van ser defensades pels seus creadors com a innovadores i més segures que les que pretenien substituir, han resultat perjudicials i no superiors a l’estándard previ. Sovint, per no dir sempre, aquestes passes en fals han anat en detriment dels malalts.
Les polítiques sanitàries modulen el pes relatiu de la medicina pública i la privada, són determinants en la despesa sanitària i en la seva priorització, proposen iniciatives per millorar la salut, decideixen l’amplària de les cobertures i un llarg etcètera de mesures que cal mirar amb lupa. Se sent a parlar molt de l’ànim de lucre com a motor d’algunes iniciatives sanitàries però menys de l’afany de poder i protagonisme que sovint mostren els agents polítics.
L’entorn cultural influeix molt més del que molts lectors puguin pensar en la manera que tenim d’entendre la salut. La freqüentació al metge, l’autocura, els estils de vida, l’actitud en front de la publicitat enganyosa o la concepció de la mort i tot alló que l’envolta en són clars exemples.
Aquesta columna només tindrà sentit si aporta una visió crítica que eviti el sensacionalisme i que inviti al bon judici i a la reflexió. La premsa generalista cobreix ampliament el noticiari de la salut però malauradament no ofereix punts de vista diferents, fuig de la controvèrsia i es troba massa vinculada a les institucions. Per això, desitjo contribuir, en la mesura de les meves capacitats, a il·luminar els aspectes més ignorats i més menystinguts de la Medicina i del seu complex entorn.
