El tema dels conflictes d’interès relacionats amb la sanitat en general i en particular amb els metges especialistes i els investigadors en el camp biomèdic, dóna molt de si. La pressió industrial d’una banda i la medicina privada amb ànim de lucre d’una altra, i àdhuc qüestions relacionades amb lideratges científics i obtenció de beques, faciliten que metges i investigadors escombrin cap a casa seva en lloc de tenir com a primer objectiu el benefici del pacient. A l’autopromoció cal afegir la publicitat de les empreses i institucions dedicades a la medicina, tant privada com pública, que tenen els seus propis canals de difusió en els que es presenten com les de màxima eficiència i les més innovadores en tecnologia.
No fa pas ni un parell de dècades, ens hauria escandalitzat llegir a la premsa o sentir a la ràdio afirmacions com algunes que he recollit en les darreres setmanes en diversos mitjans de comunicació: un oftalmòleg declarant que tothom hauria de portar ulleres per protegir-nos els ulls doncs “són una part important del nostre cervell” (sic); un dentista afirma categòricament que al 30% de la població li fa pudor l’alè; un psiquiatre declara en una entrevista que més del 30% de la població pateix trastorns de la personalitat; un uròleg, assidu a les pàgines de la premsa diària, afirma que l’aparell que fa servir per operar les pròstates és el millor del món mundial. Repeteixo, fa uns quants anys aquest tipus de presències als mitjans ens hagués avergonyit, però en els temps que corren semblen haver-se convertit en moneda corrent.
La qüestió dels conflictes d’interès pot ser abordada des de diversos angles però n’hi ha tres que em semblen especialment rellevants: el conflicte d’interès directe del professional a la cerca de pacients, l’industrial que cerca la promoció de les vendes i el periodístic a la cerca de finançament pel seu mitjà de comunicació.
Els conflictes d’interès del professional resulten tan obvis que quasi no es mereixen un comentari. El raonament és simple: primer es magnifica el problema i a continuació el metge o l’investigador s’autoproclama el millor expert en la qüestió. Després només cal esperar que la clientela truqui a la porta. El codi deontològic del Consell de Col.legis de Metges de Catalunya (2005), resa clarament en el seu article 117 que “El metge no ha de fomentar enganyoses esperances ni tampoc promourà falses necessitats relacionades amb la salut. També s’haurà d’abstenir d’emprar mitjans i/o missatges publicitaris que menystinguin la dignitat de la professió o tinguin afany de lucre”. Tanmateix, no em consta que la comissió deontològica del COMB hagi pres mai mesures contra la creixent publicitat amb afany de lucre dels metges. M’agradaria que el zel deontològic mostrat pel COMB contra els metges antivacunes es manifestés també contra la publicitat enganyosa i la promoció personal.
Des del punt de vista industrial, la promoció de la innovació i, en general, la de processos eventualment tractables amb nous enginys o fàrmacs és un camp adobat pels conflictes d’interès. En aquest cas, la benevolència és encara més manifesta perquè sembla ja normal que innovació i negoci vagin de la mà a costa, sovint, d’incrementar la medicalització social i les oportunitats de iatrogènia. A més, l’aliança entre metges, societats científiques i indústria és una de les fonts més generoses de conflictes d’interès. Sovint, massa sovint malauradament, resulta molt difícil separar el que és innovació beneficiosa pels malalts de la que resulta únicament beneficiosa pel cirurgià, pel metge que prescriu o per la indústria que hi ha al darrere pagant honoraris o en espècies.
Des del punt de vista periodístic, hem assistit darrerament a un fenomen desconegut fa poc més d’una dècada quan, en general, els suplements de salut de la majoria de diaris es centraven en la divulgació científica seriosa i a l’educació sanitària. El mateix podríem dir dels mitjans audiovisuals. La davallada de la publicitat convencional ha portat als rotatius, a la ràdio i a la televisió, a un creixent interès per captar altres fonts de finançament i aquí les oportunitats que ofereix el sector sanitari privat han estat una presa especialment cobejada. Un exemple: per 3.000-5000€, en funció del mitjà, de si l’interessat vol pàgina sencera o mitja pàgina, amb foto o sense foto, un “expert” pot autopublicitar-se en una entrevista pactada sense cap tipus de recança en un rotatiu d’alt impacte. En molts casos haurà rebut prèviament la trucada telefònica d’una amable senyoreta que haurà lloat el seu curriculum vitae i l’haurà convençut d’invertir en una iniciativa periodística d’allò més seriosa que li reportarà més clients. O bé, el periodista es fa eco d’un avenç suposadament decisiu que ha arribat de la mà de l’expert que toqui, i ho farà sense contrastar la notícia amb altres opinions científiques, de manera que la divulgació esdevé recepta.
Els conflictes d’interès planegen avui sobre molts àmbits de la medicina i cal que el ciutadà n’estigui advertit i informat sobre les dubtoses promocions personals i els interessos existents darrere les suposades innovacions farmacològiques o tecnològiques.
