Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Ahir llegia als diaris que el Departament de Salut tanca el 13,1% dels llits hospitalaris públics a partir de l’1 de juliol i fins al mes de setembre. La notícia s’ha convertit en habitual, gairebé com les mosques i la calor, i tothom assumeix la inevitabilitat d’aquesta decisió com si fos un axioma indiscutible el fet que amb l’arribada de les altes temperatures i les vacances (dels sanitaris i dels potencials pacients) la demanda sanitària disminueix de forma dràstica i, per tant, cal reduir l’oferta assistencial. En el terreny sanitari se segueix la dinàmica general del país, centrada en el funcionament alentit de tots els serveis durant l’estiu, una mena de paràlisi que no es recupera, totalment o parcialment, fins ben entrada la tardor.
És cert que determinades malalties tenen més incidència durant l’hivern, com per exemple les que afecten l’aparell respiratori, i també ho és que una part de la població abandona els seus llocs de residència habitual i se’n va de vacances a llocs més o menys allunyats. Però no puc deixar de pensar que la causa principal del tancament de llits durant l’estiu rau en altres esferes més relacionades amb la necessitat d’estalviar diners sense parar-se a pensar en alternatives planificadores i de gestió que podrien generar beneficis i satisfacció als ciutadans.
Els polítics i gestors deuen pensar que si els usuaris ja tenen assumit que les llistes d’espera són cada cop més llargues, podria no ser adient escurçar-les massa i generar falses expectatives si, per exemple i aprofitant que la demanda d’ingressos urgents disminueix durant l’estiu, es fes una programació més intensiva de proves, tractaments i intervencions quirúrgiques de les malalties cròniques amb major espera. També deuen pensar que si els malalts ja saben que les habitacions són de dos o tres llits tampoc és qüestió de “premiar” els que ingressen durant l’estiu i proporcionar-los “suites” amb aire condicionat. No, és més just que tothom estigui en les mateixes condicions i comparteixi, com a l’hivern, habitació amb dos o tres malalts més.
També és cert que els sanitaris tenen dret, i a vegades necessitat, d’agafar vacances durant els mesos d’estiu i que pot tenir les seves dificultats trobar professionals que els substitueixin. Però en aquest cas tampoc puc deixar de pensar que no es fan els esforços suficients per planificar de forma més esglaonada les vacances del personal. S’estableix una mena d’espiral en què el punt de partida és la necessitat de disminuir l’oferta de serveis (per garantir, això sí, la sagrada i màxima eficiència) i a partir d’aquest punt el gestor es deixa arrossegar per la inèrcia i tanca llits, disminueix l’activitat programada i no es preocupa massa de com fan les vacances els sanitaris.
Fins ara hem parlat de la part “nuclear” del sistema sanitari, l’hospital d’aguts, però el problema afecta també als més “secundaris” serveis d’atenció primària i comunitària i altres ambulatoris relacionats, encara que amb matisos diferenciadors. En aquest àmbit l’assistència és menys susceptible de ser programada. Per altra banda, malgrat que es pugui treballar en equip, els professionals han d’atendre la seva consulta pròpia. Si, com és freqüent, no es contracten els substituts suficients és molt possible que un professional hagi de fer, a més de la seva consulta, la del company que es troba gaudint de les seves merescudes vacances. Jo sempre he estat contrari a la contractació de substituts en els equips de primària i penso que, igual que als hospitals, els companys haurien d’assumir l’activitat del que està de vacances, això sí, rebent la compensació econòmica i/o horària corresponent per aquesta tasca suplementària durant el període d’estiu. La contractació de substituts, d’alguna manera, “castiga” al malalt que ha de consultar durant l’estiu a impedir-li contactar amb el seu metge de referència habitual.
En temps de crisi com l’actual cal considerar amb molta cura el destí final dels recursos públics. Evitar el malbaratament és una de les primeres obligacions ètiques i polítiques dels governants. Feta aquesta afirmació cal no oblidar que la persecució obsessiva de l’eficiència pot ser generadora d’ineficiència, no solament econòmica sinó també social en la mesura que s’oblidi el necessari equilibri entre la despesa i el benefici personal i col·lectiu generat. No estaria de més que, almenys durant les seves vacances, els polítics i gestors dediquin una estoneta a pensar en si continua sent un axioma que el tancament de llits hospitalaris sigui la principal decisió eficient de l’estiu.
