Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
En l’arbre de la literatura mèdica, dominada per l’aproximació científica a la salut i la malaltia, hi ha una branca vigorosa que s’ocupa de l’estudi de l’empatia. És un plançó recent, però la seva puixança reflecteix la importància creixent del coneixement de les emocions i les actituds dels metges en la qualitat assistencial. L’empatia clínica no és ja un adorn o un complement, sinó una competència mèdica essencial i una actitud clínica imprescindible. Ser un bon metge implica no només saber ciència, sinó també entendre a les persones i saber posar-se en la pell del malalt. En l’última dècada, tota una allau d’estudis ha confirmat que l’empatia clínica s’associa amb una major satisfacció del malalt, un menor estrès del metge, menys errors i millors resultats.
La relació amb qualsevol malalt és sempre un desafiament per al clínic, però hi ha pacients “difícils” capaços de posar contra les cordes al metge. Quan es presenta un malalt agressiu, exigent, arrogant o menyspreador amb el metge, la relació es torna complicada i pot conduir al fracàs. No només la necessària empatia pot saltar pels aires, sinó que, a més, en aquests casos és més probable que el diagnòstic sigui erroni. Un recent experiment publicat a la revista BMJ Quality and Safety ha mostrat que, quan un metge s’enfronta a un pacient difícil, la precisió del diagnòstic redueix de forma significativa, especialment quan es tracta de casos complexos.
L’estudi, realitzat amb 74 residents de medicina interna, suggereix que els pacients difícils entorpeixen el raonament mèdic. Això es produeix, aparentment, perquè els metges fan servir part dels seus recursos mentals en bregar amb el repte emocional que els plantegen aquests malalts en comptes de centrar-se en processar les troballes clíniques per arribar al diagnòstic. L’experiment té la limitació que no es va realitzar amb malalts reals (ni tan sols amb actors), sinó amb casos simulats explicats en un fullet, però il·lustra la influència de les emocions i sentiments del metge en la seva relació amb el pacient.
Encara que objectivament hi ha pacients problemàtics, totes les relacions metge-pacient poden presentar arestes i problemes. A vegades, darrere d’un pacient etiquetat com difícil, el que hi ha en realitat és un metge mancat d’empatia. En un intent de comprendre millor aquesta situació i poder fins i tot garbellar als estudiants de Medicina, s’han ideat nombroses eines psicomètriques d’aquest atribut cognitiu. En una revisió de 2007 en la qual es van analitzar 36 d’aquestes mesures, es va constatar que resultaven vàlides per investigar l’empatia, però no tenien la suficient validesa predictiva com per descartar a un estudiant. Tot i que en les proves d’accés a les principals facultats de Medicina dels Estats Units s’inclouen preguntes que mesuren l’empatia dels futurs metges, l’important és que, més enllà de la predisposició natural de cada un, l’empatia, com tots les actituds pot i s’ha d’aprendre.
El prestigiós Hospital Universitari de Massachusetts, associat a la Universitat de Harvard, és un dels pioners en l’ensenyament obligatori d’aquesta competència. El seu programa Empathetics, desenvolupat per la professora de Psiquiatria Helen Riess, ha demostrant en un assaig aleatoritzat que els metges que fan aquests cursos són ben valorats pels seus pacients. A alguns metges potser això no els importi gaire, però la satisfacció del malalt és cada vegada un assumpte central en medicina. Molts hospitals utilitzen ja aquest criteri per establir la remuneració dels metges. Per malament que soni l’expressió, si hi ha una professió especialment “orientada al client”, aquesta és la de metge.
Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.
