La felicitat passa per ser un objecte científic. Una legió d’investigadors s’ocupa d’estudiar aquesta sensació subjectiva d’estar a gust amb la pròpia vida. A PubMed hi ha milers de treballs sobre les bases, els paràmetres, els requisits i altres aspectes de la felicitat i els seus contorns físics, psicològics i socials. No només es difonen en publicacions de psicologia i ciències socials, sinó també en revistes del màxim nivell, com Science o PNAS; hi ha fins i tot algunes consagrades a la matèria, com el Journal of Happiness Studies. Aquests estudis fan gala d’usar el mètode científic, quan no tecnologies tan sofisticades com la ressonància magnètica funcional (MRI) o tècniques genètiques. El resultat de tanta perquisició és un devessall d’informació que es perllonga en llibres, xerrades i altres materials que conformen una autèntica indústria de la felicitat. El problema és que els secrets de la felicitat que venen experts i xarlatans diversos estan trufats de ciència i pseudociència. I no sempre és fàcil distingir-les.
Què és la felicitat? Com es pot mesurar? Quins són els seus ingredients? És hereditària o adquirida? Com varia en les diferents cultures i països? Fins a quin punt depèn de l’economia? La ciència de la felicitat vindria a ser el conjunt d’aportacions científiques realitzades des de la psicologia, la biologia i l’economia, principalment, per respondre a aquestes i altres preguntes. Si ens atenim als resultats de tanta investigació, hi ha patates respostes, que no és fàcil resumir-les. Una idea essencial és que la felicitat se sustenta en les relacions interpersonals i socials, incloent aquí les sexuals i les familiars. Una altra idea clau és que la felicitat depèn de l’economia i, per tant, pot comprar-se, encara que només fins a cert punt. Així, als països rics hi ha més gent que es considera feliç que als països pobres. Però la geografia de la felicitat té les seves singularitats, com l’anomenat “bonus llatinoamericà”, que aporta un plus de felicitat als llatins i que no s’explica per la renda. Per més que alguns dels principals ingredients de la felicitat siguin gratuïts, és a dir, el sexe, la música, l’exercici físic i la conversa, el seu gaudi té molt a veure amb els usos socials i la psicologia individual. Per això, entendre la felicitat en clau científica no és tan senzill com pot desprendre’s d’algunes respostes, per més científiques que semblin i més números que les recolzin.
No és ciència tot el que llueix amb nombres. La ciència té unes condicions que van més enllà de l’aplicació d’una metodologia més o menys ajustada al mètode científic. El plantejament d’hipòtesis, la formulació de teories, la verificabilitat, la capacitat predictiva i la falsabilitat són algunes de les característiques pròpies de la ciència que no es compleixen en moltes de les investigacions sobre la felicitat. La ciència, analítica per definició, es defensa malament amb els objectes complexos, i la felicitat, com l’amor o l’amistat, és un d’ells. Per això, bona part de l’anomenada ciència de la felicitat no va molt més enllà del sentit comú i es recolza en idees sense confirmar que difonen alguns gurus, per als que la felicitat pot ser una sensació, un sentiment, un procés, un camí i tantes altres coses, segons convingui per les seves receptes. Però, si es pretén estudiar-la científicament, cal poder definir amb precisió i descompondre-la en ingredients susceptibles de ser analitzats. Sigui el que sigui la felicitat, sigui o no sigui un assumpte científic i independentment dels ingredients, el que està clar és que procurar aquest benestar subjectiu no és l’objectiu de la medicina, que s’ocupa tan sols d’un dels seus components: la salut.
Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.
