Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Al juliol del 2011, un estudi publicat a Food & Nutrition Research mostrava la cara més saludable dels dolços en concloure que els nens que mengen llaminadures tendeixen a pesar menys que els que no les mengen. La investigació va donar peu a missatges i titulars tan cridaners com el del Daily Mail britànic: “Els dolços són bons per als nens i poden evitar que s’engreixin en el futur“. Les limitacions de l’estudi eren tan importants, que malament es podien sostenir les seves conclusions. Però el més greu és que mai es va saber que va ser finançat per la indústria alimentària, fins que fa uns mesos ho va revelar l’agència Associated Press: Com els fabricants de dolços remodelen la ciència de la nutrició.
El cas no és aïllat, ni molt menys. El 2015, el New York Times va informar que Coca-Cola havia patrocinat a investigadors perquè minimitzessin els efectes de les begudes ensucrades en l’obesitat. I la setmana passada, sense anar més lluny, Página 12 informava d’una donació de la mateixa Coca-Cola a la fundació d’un conegut nutricionista argentí, ara responsable de l’àrea d’Alimentació Saludable del Ministeri de Salut. Els tentacles dels gegants de l’alimentació estrenyen i manipulen amb diversos procediments, encara que un dels més habituals i eficaços és finançar la investigació, que després impregna la literatura científica i a més genera titulars en els mitjans. Se sospita que aquestes pràctiques vénen de fa temps i que han corromput la nutrició i les recomanacions dietètiques, però no és fàcil trobar-ne proves. En quin moment es va començar a pervertir la investigació sobre alimentació i salut?
Un treball que es va publicar ahir a JAMA Internal Medicine mostra els tripijocs de la indústria del sucre des de fa més de mig segle per minimitzar la influència de la sacarosa en la malaltia coronària. Aquest “narrative case study”, semblant en alguns aspectes a una investigació periodística, revela com un grup de pressió se les va enginyar perquè el dolent de la pel·lícula de la primera causa de mort al món fos el colesterol i no el sucre, quan en la dècada de 1960 ambdós eren sospitosos per igual. D’una banda, les investigacions de John Yudkin involucraven al sucre, i, de l’altra, les d’Ancel Keys apuntaven al greix i el colesterol en particular. Però va ser la indústria del sucre, finançant investigadors i manipulant una transcendental revisió publicada a The New England Journal of Medicine el 1967, la qual va aconseguir salvaguardar els seus interessos i desviar l’atenció cap al problema menor de la càries dental. Tota aquesta literatura científica ha condicionat les recomanacions dietètiques posteriors i l’avaluació positiva sobre la seguretat del sucre de la Food and Drug Administration de 1976.
Quin rumb hauria seguit la recerca mundial en aquesta àrea i quines haurien estat les recomanacions dietètiques sense la perniciosa influència de la indústria del sucre que es va iniciar el 1965? L’ortodòxia mèdica és com un transatlàntic: el rumb és difícil de modificar, de manera que només en els últims anys s’ha començat a revisar la influència del colesterol i el sucre en la salut. L’estudi de JAMA Internal Medicine implica a Frederick Stare (1911-2002), fundador i cap del Departament de Nutrició de Harvard, i apassionat defensor de la dieta americana, la Coca-Cola i el consum de sucre sense restriccions. Amb autoritats sanitàries com aquesta i amb tants indicis sobre com la indústria alimentària influeix en el que pensem que hem de menjar per estar sans, no és d’estranyar que proliferin les dietes estrafolàries, els gurus pseudocientífics i la desconfiança en la ciència de la nutrició. A veure ara com arreglem aquest desgavell.
Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.
