En l’àmbit sanitari, amb independència de qualsevol opinió i amb tota la consideració per a la resta, hi ha dues professions protagonistes, tant des d’una perspectiva històrica com actual, almenys en la gran majoria dels països amb un cert grau de desenvolupament socioeconòmic. Medicina i Infermeria comparteixen tant en el camp hospitalari com en l’atenció primària i comunitària, el nucli assistencial tant clínic com dels serveis de suport diagnòstic.
Tradicionalment s’ha atorgat el protagonisme de l’assistència diagnòstica i terapèutica mèdica i quirúrgica al metge mentre que a la infermera se li adscriu el de les cures a administrar als pacients diagnosticats pels primers. No és aliena a aquesta distribució de funcions i tasques la que, des d’una perspectiva conservadora i fins i tot masclista, s’assignà als sexes masculí i femení al considerar que els homes podien assumir millor la responsabilitat de “curar” i les dones la de “cuidar”, a imatge dels rols que els eren atribuïts en altres àmbits socials, començant pel familiar. Però la cultura i altres circumstàncies han canviat molt i, per exemple, avui la professió mèdica, abans de majoria masculina, s’ha feminitzat àmpliament mentre que a infermeria s’ha incorporat una proporció creixent d’homes. Aquests i altres canvis, intensificats en els darrers 25-50 anys, encara no s’han traduït suficientment en altres en els rols assenyalats. Tampoc la transformació en grau universitari i el desenvolupament de la formació postgraduada en determinades especialitats de la infermeria han modificat substancialment les competències d’aquesta professió.
Les professions mèdica i d’infermeria treballen habitualment costat a costat i comparteixen actuacions sobre els mateixos pacients. Tant en l’àmbit hospitalari com a l’atenció primària i comunitària ambdues professions han d’actuar en el marc de veritables equips en els quals han de compartir objectius i activitats assistencials d’acord amb una divisió funcional del treball basada en les competències de cadascú dels seus components i no en el domini d’una professió sobre l’altra. Per desenvolupar aquesta estratègia és necessari modificar el context legal d’aquestes professions per fer possible que els seus membres puguin assumir les responsabilitats de tot tipus inherents a l’exercici de les seves competències actuals i futures.
Cada cop és més clara i urgent la necessitat d’iniciar un diàleg obert i sense apriorismes exclusivistes ni jeràrquics entre els màxims responsables i líders d’ambdós col·lectius professionals per analitzar la pràctica real, actual i futura, dels seus integrants en els diferents àmbits del sistema. Cal dibuixar un mapa de competències compartides i delegades i relacionar-lo amb els contextos assistencials concrets i amb la situació competencial acreditada dels mateixos professionals.
En l’últim any la interacció entre aquestes dues professions ha saltat a l’actualitat informativa amb l’intent de regulació legal de la prescripció de medicaments per part d’infermeria. Fins ara no sembla que hagi estat possible establir ponts de diàleg entre els dos col·lectius. Els plantejaments estrictament corporatius estan dificultant poder analitzar amb objectivitat i pragmatisme les solucions possibles i desitjables a un problema que també s’ha plantejat en altres països i per al que s’ha sabut trobar sortides acceptables i adaptades a la pràctica real de les dues professions.
Cal analitzar el problema amb una flexibilitat que sigui capaç de compatibilitzar una certa porositat competencial entre ambdues professions sense desdibuixar els perfils de les responsabilitats, funcions i tasques que les defineixen. Evidentment no és una tasca fàcil i que tingui solucions immediates però una línia possible d’avenç podria néixer a partir de la creació de grups de treball de professionals experts amb àmplia experiència assistencial en els diferents àmbits del sistema sanitari i capaços d’abordar els problemes concrets que es donen en aquestes interactuacions interprofessionals en les situacions més significatives de la pràctica clínica, amb referència especial al terreny de la terapèutica.
El manteniment de la situació actual d’enfrontament pot implicar perjudicis importants, no solament per a les relacions entre les institucions que dirigeixen les dues professions, sinó, i el més greu i perillós, per a la qualitat i seguretat de l’atenció dels pacients. Sembla que l’obligació dels dirigents sanitaris i professionals és posar-se mans a l’obra sense demora i treballar fins a trobar solucions consensuades.
