Aquest article és el quart d’una sèrie especial sobre medicina pública i privada. Consulta la resta d’articles aquí.
La protecció de la salut és un dels elements constitutius essencials de l’Estat del Benestar, un dels èxits indiscutibles de l’Europa que surt de la Segona Guerra Mundial, guiada durant gairebé quatre dècades per la socialdemocràcia. Així, la sanitat pública esdevé no només en un servei més que presta l’Estat (sotmès als vaivens de les prioritats econòmiques del moment), sinó en un dret dels ciutadans que ha de garantir l’Estat, un Estat que té en compte la justícia social i que té en gran consideració la salut i l’accés a la medicina assistencial.
Quan parlem de medicina pública, convé diferenciar entre assistència mèdica i sistema sanitari. La primera comprèn un conjunt de tècniques i coneixements orientats a preservar o recuperar la salut, entesa com a benestar físic, psicològic i social de les persones. Encara més: l’abast de la ciència mèdica excedeix aquest objectiu terapèutic principal i es dirigeix també a la promoció de la salut, a la prevenció de malalties i a l’ajuda a les persones dependents. A diferència de l’assistència mèdica, el sistema sanitari és el marc social i econòmic en el si de la qual es produeix l’exercici de la medicina. I aquesta forma social depèn de decisions polítiques i la més important de totes és qui serà el “pagador”, qui es fa càrrec de les despeses que comporta l’assistència als pacients.
La medicina pública no és gratuïta com de vegades es diu, sinó que la sufraguem entre tots -tots som “el pagador”- perquè la solidaritat és un dels valors que més apreciem per tractar-se de la base moral de l’Estat de Benestar: ningú ha de quedar-se enrere, ningú ha de veure perillar la seva salut per falta de mitjans econòmics. A més de finançada solidàriament, la medicina pública implica que l’accessibilitat als tractaments mèdics ha de ser la mateixa per a tothom, independentment del seu estatus social, el domicili, el poder adquisitiu o les seves creences. És una gran fita de la nostra civilitat europea.
A diferència dels entorns liberals en què la sanitat se l’ha de pagar cada un per si mateix o a través de companyies asseguradores amb ànim de lucre, la medicina pública no busca benefici econòmic i, sobre el paper, és la que millor té cura de la població, evitant els abusos comercials, el frau i el tractament excessiu. En els entorns liberals, on anar al metge costa molt, els pacients esperen massa abans de decidir-se a realitzar una consulta o renuncien als seguiments necessaris en moltes patologies cròniques, cosa va en detriment de la seva salut i del seu benestar. Dades recents provinents dels Estats Units parlen d’una mortalitat materna de quatre a sis vegades més alta que a Espanya que, a major abundància, s’acarnissa principalment sobre les mares negres i amb menys recursos. No ens sorprèn. Possiblement moltes dones no reben un control adequat del seu embaràs i arriben al part en condicions molt pitjors de les que arriben les embarassades que reben l’atenció que necessiten.
El finançament públic és l’únic, raonable i possible, capaç de sufragar les despeses d’intervencions mèdiques d’alta complexitat com, per exemple, els cremats greus, els politraumatismes, la radioteràpia o els trasplantaments d’òrgans. Les despeses incorregudes en aquest tipus de tractaments resulten impossibles per gairebé el cent per cent dels ciutadans i hauríem d’estar orgullosos que el nostre sistema sanitari els ofereixi “gratuïtament” a qualsevol ciutadà que els necessiti. De fet, les asseguradores no dubten a aconsellar o imposar als seus associats que acudeixin a la medicina pública quan les coses es posen lletges de veritat.
L’entorn públic facilita la superespecialització ja que permet concentrar (i fomentar més del que ho fa) els tractaments més complexos en menys mans i així millorar els resultats. ¿Es recorden del cas de JD del qual els vaig informar fa un mes en aquesta mateixa columna? Tornem a ell. JD és un home de 64 anys diagnosticat de càncer de còlon que va a un cirurgià general, privat, que no realitza més de deu o dotze intervencions sobre l’intestí gros a l’any. L’extirpació del tumor dura tres hores i mitja i el pacient presenta als tres dies una peritonitis que necessita una reoperació, estada a UCI durant dues setmanes, i surt de l’hospital al cap d’un mes de la intervenció amb una bossa de colostomia ( i milers d’euros carregats a la seva mútua!). Atès en una institució pública aquest pacient hagués tingut més possibilitats de ser operat per un equip amb deu vegades més volum de pacients i ser donat d’alta en quatre o cinc dies sense un any contra natura. És així. Els responsables polítics de la sanitat pública tenen la missió de planificar l’assistència de manera que als pacients se’ls garanteixi la millor opció terapèutica en cada cas.
La sanitat pública ofereix condicions immillorables per a la investigació i per a la docència. Al cap ia la fi, els metges -ja exerceixin en centres públics o privats- s’han format en hospitals universitaris que a Espanya pertanyen a la xarxa pública en gairebé la seva totalitat. De fet, la medicina privada viu, en certa manera, subvencionada per la pública ja que inverteix ben poc en formació i es beneficia de la gran contribució que fa la xarxa pública a la formació de metges abans i després de la seva graduació universitària. Una cosa semblant passa amb la investigació biomèdica que, ben promoguda per la indústria bé pels propis acadèmics, es realitza fonamentalment en els centres públics. Aquests són els que han donat més oportunitats als facultatius que han desitjat seguir una carrera acadèmica i contribuir a ampliar i millorar el nostre coneixement. Al llarg de les tres últimes tres dècades, Espanya s’ha anat situant més i més amunt en recerca clínica, i en moltes especialitats publicacions nostres es compten entre les millors del món. Un entorn d’estudi i investigació suposa en general un millor entorn pel que a la qualitat de l’assistència es refereix.
La recent globalització econòmica ha afectat de manera molt negativa a l’Estat de Benestar. El capital s’ha bolcat en l’especulació transnacional aprofitant les possibilitats de les tecnologies d’informació i comunicació, en detriment de l’economia productiva, considerant a les persones com un mer mitjà quan no un obstacle per als seus negocis. Però la defensa, continuïtat i millora de l’Estat del Benestar, està en mans dels ciutadans. Per això no n’hi ha prou de repetir el mantra que el finançament és insuficient sinó que s’han de prendre mesures que garanteixin la sostenibilitat del sistema sanitari públic millorant la coordinació sanitària, basada en l’eficàcia, l’eficiència i l’equitat, professionalitzant la gestió sanitària situant-la a una distància prudencial del poder polític i implicant la ciutadania en les decisions i prioritats sanitàries i en la millora dels seus hàbits de vida i en la preservació d’un entorn saludable.
En resum, la medicina pública i la privada són aquí les dues per quedar-se, cadascuna amb els seus pros i contres. La medicina privada seguirà sent d’elecció per als ciutadans amb millor poder adquisitiu o per a aquells que vulguin tenir una alternativa als vaivens polítics del sistema públic. La medicina pública seguirà sent la base insubstituïble de l’assistència sanitària per a tots i seguirà carregant amb els tractaments més complexos i costosos. El més important és que tots dos sistemes convisquin sense complicitats corruptes ni portes giratòries. Que el nostre sistema sanitari sigui mixt no vol dir que hagi de ser barrejat. Una millor definició i delimitació de competències de cadascuna de les dues modalitats d’atenció mèdica resulten fonamentals per evitar que la politització acabi per desprestigiar completament la medicina pública o que la cobdícia i el tractament excessiu desacreditin l’exercici privat.
