En altres ocasions ens hem ocupat en aquesta columna de la publicitat mèdica en els mitjans de comunicació, però sempre hi ha un bon motiu per tornar sobre la qüestió; no falten exemples. En aquesta ocasió voldria referir-me a les recensions de temes mèdics de més o menys actualitat que ocupen minuts al prime time (l’hora de màxima audiència) dels telenotícies de Televisió Espanyola (TVE). El detonador d’aquesta columna ha estat la notícia que un suposat pare de la cirurgia laparoscòpica ha realitzat una operació sense precedents en un centre privat de Madrid. Una faula. Tota una mentida, mal argumentada i pitjor presentada. De fet, una vergonya, una burla a la professió.
Respecte a aquest tipus d’incidents que, malauradament, es repeteixen amb excessiva freqüència, voldria fer algunes puntualitzacions. En primer lloc, els mitjans haurien de confirmar la veracitat de les notícies que emeten en comptes de, simplement, fer-se ressò de les notes de premsa o dels comunicats que reben des dels florents departaments de comunicació dels centres mèdics privats (i també dels públics) sempre àvids d’aconseguir minuts o línies de visibilitat mediàtica. És responsabilitat del periodista, del redactor d’un informatiu, assegurar-se que la informació que s’emet és verídica i s’ajusta a l’evidència científica, cosa que rarament es fa, ja que molt pocs periodistes tenen prou formació mèdica per a poder certificar la veracitat de les informacions. Així i tot, un parell de lectures, una ullada a internet i algunes trucades telefòniques haurien estat suficients per desfer la malifeta en el cas a què m’he referit.
En segon lloc, és responsabilitat de TVE informar al públic quan el reportatge que s’emet no tracta sobre una notícia com a tal, sinó que correspon a un missatge promocional d’un centre privat i el seu equip mèdic. Per això hauria de fer constar que la notícia que es dóna en un prime time està finançada per una clínica privada i té com a objecte encoratjar el negoci d’una institució sanitària amb ànim de lucre i dels metges que hi treballen. Transparència i conflictes d’interès obliguen. Alguns mitjans escrits, en casos similars, titulen les seves pàgines (en lletra petita, això sí) com “pàgines especials”, “publireportatge” o similar. El mateix hauria de fer la televisió pública. Des d’aquestes modestes línies suggereixo als responsables dels telediaris que facin constar, quan sigui el cas, que la informació que s’emet es tracta de publicitat.
En tercer lloc, aquest tipus de missatges televisius recolzats pel telenotícies més vist a Espanya crea falses expectatives i genera en l’espectador una confiança desmesurada en l’omnipotència de l’especialista que llueix a la pantalla i, en general, de la medicina contemporània. Després vénen les frustracions, els disgustos i les males cares quan alguna cosa no va com ha d’anar, és a dir, quan alguna cosa no va com diu la tele. La incapacitat de censura i de crítica de l’espectador mitjà, crec jo, és gairebé nul·la; en part per l’escassa educació sanitària dels nostres ciutadans i en part per aquesta creença tan ingènua i tan generalitzada, que fins i tot comparteixen les classes més cultes, que la tecnologia moderna ho pot tot.
Resumint: Cal una mica més de cautela, menys ambició i més serietat quan des del prime time de TVE, i de les televisions i de les ràdios en general, s’emeten notícies sobre suposades novetats i suposats avenços en el camp de la medicina. Tots sabem que els mitjans visuals o escrits, passen per un mal moment econòmic i per problemes d’identitat davant de la proliferació d’alternatives en línia de dubtosa fiabilitat però molt populars, però això no impedeix que s’hagin d’extremar les precaucions quan difonen notícies relacionades amb la salut i la medicina, especialment si aquestes provenen d’institucions sanitàries amb ànim de lucre.
