Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Aquest és un article publicat a eldiario.es
El fotògraf rus Sergei Stroitelev ha resultat el guanyador del premi que convoca anualment l’ONG Médicos del Mundo. La seva sèrie “La casa de la llum”, s’ambienta a l’hospital infantil de Sant Petersburg, on el personal tracta d'”il·luminar la vida de nens i nenes amb malalties terminals i acompanyar els seus familiars per suportar l’estrès”.
Tubs de la unitat de respiració artificial sobre un dels llits de l’hospital. | Foto: Sergei Stroitelev.
Sessió de fisioteràpia amb la petita Sasha, que pateix una greu malaltia neurològica. | Foto: Sergei Stroitelev.
María Ángeles Díaz (mare) es lleva i va a veure diàriament el Nacho. El grau de dependència d’un malalt de Hurler és del 100%. El fotògraf espanyol César Pastor va ser el primer finalista. La seva sèrie “Hurler, l’equació del gran Utrilla” retrata la vida del Nacho, un nen de set anys diagnosticat de la síndrome de Hurler, una patologia rara que afecta una de cada 175.000 persones.
Foto: María Ángeles Díaz (mare) es lleva i va a veure diàriament el Nacho. El grau de dependència d’un malalt de Hurler és del 100%. | César Pastor.
Detall de la mà de Nacho on pot apreciar-se gran part del deteriorament en les articulacions, fruit de la malaltia. | Foto: César Pastor.
Pedro Martín Palomino, professor de Nacho, imparteix una de les seves classes al col·legi Nuestra Señora de la Blanca, Pulgar (Toledo). | Foto: César Pastor.
El segon finalista és l’argentí Pablo I. Piovano, la sèrie “El cost humà dels agrotòxics” denuncia els efectes de vint anys de fumigació amb productes com el glifosfat a Argentina.
Foto: 2016.10.29. Entre Ríos, Argentina. Durant anys Fabián Tomasi va treballar per a una companyia de fumigació aèria, carregant i bombant productes químics. Pateix una neuropatia tòxica severa i actualment està en tractament per atròfia muscular general, el que l’obliga a fer llit. Fabián s’ha convertit en un exemple vivent de l’impacte dels agrotòxics en la salut humana. Dedica la seva vida a la sensibilització sobre aquest problema. | Pablo I. Piovano.
Alicia Baja – Colonia Aurora, Província de Misiones. Andrea Gotin era una nena sana fins que una tarda, a l’edat de vuit anys, va inhalar bromometà i va haver de ser hospitalitzada, romanent en la unitat de cures intensives durant nou dies. La febre que va tenir uns pocs dies després d’inhalar la substància va afectar la funció motora del seu cervell. Necessita un trasplantament de ronyó i s’ha de sotmetre a diàlisi tres cops per setmana. El seu germà Ademir, de 20 anys, pateix una discapacitat psíquica severa. El 14 de setembre 2010, el mateix dia que Darío Gotin, el pare de la família, li va dir a la seva dona que la seva filla no podria rebre el trasplantament de ronyó, va morir d’un infart.
2015.04.06. Sant Vicente, Provincia de Misiones. Sandra Sosa és la mare de Leonardo Lorenzo, que pateix paràlisi cerebral i epilèpsia com a resultat de les repetides fumigacions. Els dos viuen actualment al barri El Progrés, on el nombre de nens, nenes i adolescents discapacitats creix de forma exponencial. | Foto: Pablo I. Piovano
El tercer finalista va ser l’alemany Toby Binder. El seu projecte “Peace Village i els seus nens i nenes” mostra l’arribada a Alemanya de menors que procedeixen de països en conflicte per rebre tractament en centres sanitaris europeus.
Foto: Després de diverses intervencions i una estada de gairebé un any, Beto viatjarà de tornada a la seva llar a Angola. Ha fet molts amics i amigues durant la seva estada i ara han d’acomiadar-se. | Toby Binder.
Els nens i nenes arriben en un vol xàrter a l’aeroport de Düsseldorf sense res més que la roba que porten posada: ni maletes, ni raspalls de dents, ni tan sols un abric. | Foto: Toby Binder.
La majoria dels nens i nenes mai han sortit de la seva província o de la seva ciutat i arriben a un món totalment nou. Però saben que els ajudaran i l’escepticisme dóna pas a la confiança. Peace Village manté una relació propera amb els socis en els països d’origen des de fa molts anys, guanyant-se el respecte de la gent. | Foto: Toby Binder.
