Aquesta setmana comentava amb els meus estudiants el cas d’una artista de 36 anys que, diagnosticada de càncer de tiroide avançat, optava per un tractament alternatiu a la cirurgia. La dona, llicenciada en humanitats i dedicada a l’artesania del vidre, va rebutjar irrevocablement el tractament quirúrgic que li oferia per sotmetre’s a Itàlia, el seu país d’origen, a la fitoteraia, una teràpia alternativa basada en un estricte règim de plantes i herbes. Resultava interessant escoltar els seus arguments. Segons ella, l’extirpació de la tiroide i dels ganglis limfàtics afectats del coll la privaria d’un òrgan essencial per a la seva salut i el seu benestar general, i notaria per sempre la manca d’una víscera vital.
De poc va servir que li digués que, en aquests temps, l’absència de tiroide es pot suplir fàcilment gràcies a la presa d’un simple comprimit al dia i que, a més, es tracta d’una substitució hormonal, és a dir, que no té res a veure amb ingerir un medicament com podria ser un antibiòtic o una estatina per baixar el colesterol. De fet, la vaig advertir, la tiroxina és una de les teràpies més naturals que poden donar-se en medicina, ja que es tracta de la mateixa substància que produeix la tiroide i que, per tant, el seu cos no notaria la deficiència d’aquesta hormona. Res a apel·lar.
Va marxar de la consulta cap a un tractament absolutament inútil, si no contraproduent. Tant de bo torni desenganyada de la ineficàcia de les dosis massives de clorofil·la i accepti l’única opció que raonablement té per curar-se: la tiroïdectomia. Més quan, precisament en el seu cas, la cirurgia aconsegueix més del 90% de curacions definitives. No només em va recordar el cas paradigmàtic de Steve Jobs, sinó el d’altres diversos pacients artistes amb els quals m’he trobat al llarg de la meva vida professional.
Vaig escriure en un altre mitjà (El Periódico, 2013.04.03), dirigint-me a estudiants de primer any de Medicina, que davant el malalt i la seva malaltia “no han de considerar el cos únicament sota el prisma de la ciència, ja que la seva riquesa simbòlica és tal que és possible parlar d’ell -com sovint ho fan els pacients- des d’altres punts de vista com l’estètic, l’hedonista o el religiós”. I és que el concepte de salut i de malaltia que tenim es troba íntimament relacionat amb la manera amb què ens veiem orgànicament a nosaltres mateixos, de com entenem el nostre cos i la nostra corporeïtat. En el cas dels artistes i, en general, de les persones amb una marcada sensibilitat, es dóna amb freqüència una percepció peculiar de la malaltia i del seu tractament que minimitza els riscos que corren. S’aprecia en ells una tendència a la fabulació que comença per qüestionar la presència de la malaltia i segueix, de vegades amb conseqüències fatals, qüestionant el seu potencial gravetat. Aquesta actitud negacionista té potser alguna cosa a veure amb una certa desconnexió de la quotidianitat i de la vida real, que tan necessària és per a l’activitat creadora, que exigeix una sordesa parcial respecte a l’entorn sense la qual l’artista de soca-rel li resulta impossible desenvolupar una obra pròpia. Desconnexió o ideació barroca que, d’altra banda, també implica altres àmbits de la seva vida com, per exemple, l’econòmic o l’ideològic.
Si, com en el cas de S. P., es dóna el fet que la pacient es nega a acceptar el que li passa d’acord amb les seves creences i porta una vida i una alimentació sanes i d’acord amb la naturalesa, la qüestió es complica perquè aleshores li assalta el dubte de si, realment, els seus hàbits era tan saludables com creia. A partir d’aquesta crisi, la pacient recapitula el seu historial, reformula les seves creences i identifica algun error que ha comès i que ha d’esmenar pels seus propis mètodes, és a dir, recorrent a un estil de vida encara més sa i aplicant remeis més “naturals”. És a dir, la pacient entra en una espiral deforme de la qual no té sortida perquè és ella la mateixa qui es tanca totes les portes.
El que acostuma a passar, més tard o més d’hora, és que el o la pacient en qüestió tornen al punt de partida, és a dir, el metge, després de constatar la ineficàcia del tractament escollit: el tumor s’ha fet més gran, els ganglis metastàtics més palpables i negar els fets resulta ja impossible. La nostra artista accedeix a ser operada i si, com en el cas que ens ocupa, es tracta d’un càncer de bon pelatge, es curarà, però si es tracta d’un d’aquests mals dolents, serà massa tard.
S. P. no és la primera, ni serà l’última artista, que visitaré per alguna malaltia greu i a la qual, tot i saber el que m’espera, em dirigiré amb la màxima comprensió i delicadesa. Mai apreto massa quan els primers compassos de l’entrevista anuncien un cas sensible. Em mostro comprensiu, però alhora contundent, per evitar qualsevol responsabilitat per si després les coses es posen lletges. Tot i què causi llàstima i preocupació veure algú allunyar-se de tot allò que pot sanar, en el fons, resulta gratificant el fet que, en aquests temps materialistes, paranoics i malaltissos, un pugui encara trobar innocència i candor.
