Qualsevol canvi polític a la cúpula del Departament de Salut remou l’organigrama, des dels directors generals fins als directors dels equips d’atenció primària, passant pels directius del CatSalut i de l’ICS. Un fenomen descrit per la metàfora del tret a l’arbre carregat d’ocells. El soroll fa que les aus surtin volant, però que ràpidament retornin a una altra branca del mateix arbre. És una forma de dir que sempre són els mateixos i que molt pocs tornen a l’activitat assistencial després d’assumir un càrrec de responsabilitat. Quan els directius perden el plàcet del Conseller es refugien en un despatx gris del carrer de Balmes o de l’edifici Olímpia, on es troba el CatSalut. Allà esperen tornar a ser estimats escrivint informes avorrits que mai llegeix ningú.
Aquesta politització de l’estructura directiva promou la figura de l’anomenat “directiu fidel”, un personatge molt diferent del “gerent propietari” del sector concertat, però que també impedeix el progrés. El Departament no demana que els directius siguin lleials a uns valors i uns objectius assistencials en benefici dels pacients. Vol que siguin fidels. Busca i premia la fidelitat, entesa com el jurament que hi havia entre el vassall i el senyor feudal que implicava el compromís del vassall de no actuar mai en perjudici del senyor. El model genera una estructura directiva jeràrquica que tramet acríticament les directrius sorgides d’una cúpula polititzada i desconeixedora del que passa a les consultes. Afortunadament, la professionalitat dels metges i de les infermeres assistencials fa que en la pràctica clínica s’anteposi l’atenció a les necessitats dels pacients al compliment estricte de les directrius.
Aquest model directiu no afavoreix un lideratge innovador i transformador. Un estudi recent mostra que els mateixos directors dels equips d’atenció primària es veuen a si mateixos com líders transaccionals. Com a càrrecs que mantenen el seu estatus, negociant amb els professionals la realització d’unes activitats marcades des de dalt a canvi d’uns incentius econòmics. En definitiva, una estructura directiva grisa que genera un entorn laboral poc engrescador.
Al món de la salut existeix una gran discrepància entre el nivell professional dels directius i el dels clínics. Els alumnes més destacats de les escoles de negocis no acaben al sector Salut. De la mateixa manera, la majoria de directius sanitaris no surt mai del sector perquè no troba feina fora. En canvi, als centres de salut i als hospitals hi treballen, òbviament, els millors metges i infermers. És poc intel·ligent desaprofitar tot el coneixement que està actualment amagat en el que els directius consideren la “cadena productiva”.
No té sentit pel conjunt de la ciutadania que se segueixi defensant de manera nostàlgica la preservació de la puresa del “model català”, basat en un esquema empresarial i gerencial. Més aviat cal avançar cap a la modernització de l’estructura de gestió. El sector públic ha d’escollir els directors de forma meritocràtica i transparent. Les posicions polítiques han de reservar-se només pels alts càrrecs de l’organigrama. S’ha d’articular una estructura formal d’incorporació del coneixement clínic a les decisions de govern i gestió de les institucions. També s’ha d’aconseguir que els ciutadans participin activament en les decisions de gestió dels serveis que els afecten. No es vol una utopia, només una normalització.
