Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Per molt de bombo i platerets que se li vulgui donar, la recent constitució del Cercle de Salut no és més que el quart dels recents intents dels “grups d’interès” del model sanitari català d’invisibilitzar els moviments socials han posat seriosament en qüestió aquest model, de frenar les fonamentades crítiques que se li fan i d’impedir un procés constituent participatiu que hauria de canviar-lo.
El primer va ser el frustrat Pacte Nacional de la Salut de Catalunya. Constituït a finals de maig del 2013, va ser abandonat progressivament per la major part dels seus participants inicials. Quines variacions conceptuals introduiran els treballs que promet el Cercle de Salut al Document de Bases d’aquell pacte? Canviaran el llenguatge per continuar intentant amagar les relacions de poder que sustenten el model? Cal tenir en compte que “el Pacte” neix en un moment en què les patronals de la sanitat concertada, el CSC i la UCH, que sempre s’han alternat o complementat dirigint “de facto” la nostra sanitat, exercint de governs a l’ombra, estaven més que qüestionades, especialment la primera, pels múltiples casos de corrupció descoberts, fins al punt de plantejar-se, en aquelles dates, la seva fusió, o, tant li fa, l’absorció del CSC per la Unió. Llàstima que la iniciativa no quallés, perquè hauria pogut ser l’inici d’una mort digna, de la desaparició d’unes patronals que no tenen cap sentit quan el veritable patró és el CatSalut.
Després va haver-hi un intent d’apropiació de l’ANC. Coincidint amb la finiquitació de l’esmentat Pacte, el maig del 2014, la Sectorial de Salut de l’ANC va editar un deplorable document que vaig contestar en representació del meu sindicat. Hom havia anat per llana i va sortir esquilat, perquè de la meva i d’altres respostes va sortir el manifest “Pel dret a decidir sobre la nostra salut i el sistema sanitari de Catalunya”, base de la creació de la Marea Blanca de Catalunya, en gran part compartit fins i tot per plataformes no incloses en la Marea. Una interpretació massa transversal de la traïció de De Alfonso va donar lloc a nous problemes entre els moviments socials de defensa de la sanitat pública i l’ANC que, malgrat tot, s’havien saldat en un pacte implícit per debatre obertament sobre el model. Ara, l’adscripció individual del Coordinador de Salut de l’ANC, Pere Joan Cardona, al Cercle de Salut trenca la neutralitat que seria de desitjar per part d’una ANC que pretén ser transversal, ja que no hauria de tenir les seves persones més rellevants prenent partit de manera tan clara.
El tercer intent, més patètic encara, es va produir al voltant del debat parlamentari sobre la sanitat de juny del 2015. Una trentena de gerents d’hospitals es van oferir als parlamentaris per presentar-los les bondats del model i condicionar el debat tant com poguessin. Com algú pot pensar que ara és possible recuperar el consens dels anys 90 al voltant d’un model que ens ha portat on som? Dissortadament, fins i tot el mateix conseller encara diu que ho creu, malgrat que ja en aquell debat es va visualitzar l’absència de consens. La posició de la CUP va quedar meridianament clara, mentre la ICV anterior als Comuns mostrava una oposició una mica tèbia. Cal esperar que el debat dels pressupostos no enterboleixi la unitat d’acció en contra de l’actual model sanitari. Tinc els meus dubtes al respecte, atesa la insultant obsessió de Joan Coscubiela cap a les persones que intentem l’únic canvi possible. La seva opinió en relació a la posició de la CUP sobre els pressupostos és tota una mostra de cinisme, quan les forces polítiques i sindicals que ell ha representat han pactat condicions molt més lesives per a qui pretén defensar. Davant la impossibilitat d’estendre’m en aquest punt, recomano la lectura d’un recent article de Pau Llonch, d’un nivell força més elevat.
El fet palpable és que el model sanitari català segueix amplament qüestionat. Podem dir que estem davant d’un final de cicle i que no serà el Cercle de Salut qui faci variar l’opinió d’una població cada cop més conscienciada de la necessitat de canviar-lo. Declaracions com les que ha fet un dels seus membres més rellevants, Guillem López Casasnovas, en relació al paper del Banc d’Espanya en la sortida a borsa de Bankia són un reflex del que pretén ser el Cercle de Salut: una justificació dels poders fàctics mitjançant la mitificació de conceptes tan eteris com les raons d’estat i una desmitificació d’allò que és plenament públic continuant amb la campanya de desprestigi d’allò que ell sempre ha utilitzat com el seu símbol, “el funcionariat”, entenent com a tal el conjunt de treballadors i treballadores públiques que ell voldria que continuessin subjectes al plaer d’un empresari qualsevol.
Entre el 13 i el 17 de març farem les 5 primeres presentacions del llibre “La sanidad en venta” on jo escric el capítol dedicat a Catalunya, maliciosament titulat “Catalunya en procés de desprivatització”. El cartell, ho avanço, és una incitació a aprofundir en el debat sobre el model en què espero que ens trobem de nou totes aquelles persones i entitats que ja hem dit que el volem canviar, per anar concretant les fases d’un procés que ha de ser obert, fins i tot a qui pensi que ha de continuar.
