Aquest dimarts s’ha presentat a Barcelona l’Informe de la Sociedad Española de Salud Pública y Administración Sanitaria (SESPAS) de 2016. L’informe, que es publica cada dos anys, segueix enguany el lema “la salut pública i les polítiques de salut: del coneixement a la pràctica” ja que se centra en recollir experiències i exemples de bones pràctiques en alguns territoris perquè puguin implementar-se en d’altres. Rosana Peiró treballa a la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública de la Generalitat Valenciana i és una de les editores de l’informe. Parlem amb ella sobre els principals punts que es plantegen en l’informe, que conté 17 articles escrits per múltiples experts i que van des de com millorar el bon govern del Sistema Nacional de Salut fins a parlar de polítiques de salut en ciutats o barris que han demostrat millorar la salut de la població.
Quins exemples de palanques de canvi o reformes per millorar el bon govern del Sistema Nacional de Salut heu recollit en l’informe SESPAS 2016?
Tot el que té a veure amb bon govern té a veure amb la transparència, la rendició de comptes, la participació, la intel·ligència i la integritat. Algunes de les línies d’actuació que es proposen són la universalització de l’assistència i el sistema nacional lligat a la residència, que hi hagi un marc financer estable o que hi hagi una agència -com existeix al Regne Unit- o institució governamental independent que faci protocols i guies sobre com millorar la pràctica clínica i la salut pública basats en l’evidència. També es parla per exemple d’una transparència reforçada, això vol dir tenir un sistema d’informació que permeti que tota la informació sigui pública, com l’Observatori de sistemes de Salut de l’OMS, que permeti la comparació entre iguals. Una altra acció és la transparència en la regulació del conflicte d’interessos i la compra de béns i serveis. La Central de Resultats de Catalunya es fica com a exemple innovador a nivell nacional en bon govern perquè fa públics els resultats de diferents proveïdors del sistema sanitari fomentant la transparència per comparació entre iguals.
L’informe constata les desigualtats en l’accés a les prestacions sanitàries. Quin tipus de desigualtats?
Hi ha desigualtats en l’accés per la legislació (el RDL 16/2012) que exclou de l’assistència sanitària pública les persones en situació irregular però també hi ha desigualtat en la utilització de serveis, per exemple, es constaten desigualtats geogràfiques o en el temps d’espera.
Com s’hi pot fer front?
Algunes propostes són redefinir la cobertura segons criteris de residència i oferir la mateixa protecció als residents en situació administrativa irregular que als ciutadans espanyols. També s’apunta a repensar el model de copagament per substituir els copagaments obligatoris perquè siguin evitables. És a dir, per exemple que aquests siguin flexibles i hi hagi uns màxims segons el nivell de renda familiar o que els col·lectius més vulnerables estiguin exempts de pagar-los o siguin reduïbles al mínim. Una altra proposta prou revolucionària és convertir el règim especial dels funcionaris en un règim transitori a extingir perquè qui entri a la funció pública ja no tingui l’opció d’escollir entre proveïdor públic o anar-se’n a una mútua. També es proposa començar un estudi sistemàtic de les desigualtats i l’accés a les prestacions sanitàries. Es reivindica una acció necessària per avaluar l’impacte en l’equitat de totes les iniciatives dins i fora dels serveis sanitaris.
Quina avaluació es fa en l’informe de la prevenció i la promoció de la salut en les polítiques públiques?
La promoció de la salut a Espanya està menys desenvolupada que els serveis sanitaris. La proposta d’institució independent per fer guies i protocols de la qual parlava abans, que també podria fer-se simplement amb una millor coordinació entre agències autonòmiques, també pot aplicar-se en promoció de la salut. Un dels problemes que hi ha a Espanya és que la promoció de la salut s’ha entès sempre com una cosa individual. La promoció de la salut no s’entén així a cap altre lloc, s’hauria d’entendre com innovació social. A l’informe en un dels articles es proposa precisament que en aquesta hipotètica institució hi hagi una part de promoció de la salut.
Recolliu exemples de polítiques de promoció de la salut a ciutats i barris que evidencia l’efectivitat de determinades polítiques en l’àmbit local. Quins exemples tenim que puguem aplicar en altres barris o ciutats?
Un dels exemples és justament el programa de Salut als barris, que ha mostrat millora de la qualitat de vida i la salut dels veïns de Barcelona. Altres exemples que han mostrat evidència en millorar la salut de la població són les escoles infantils per a famílies en situació de vulnerabilitat, augment de les hores en els currículums d’escolars en activitat física, augment del consum i la disponibilitat (per exemple mitjançant preus subvencionats) de fruites i verdures. També respecte a l’organització de la ciutat ha mostrat evidència la promoció del transport a la feina a peu o en bicicleta, identificació de punts negres d’accidents i camins escolars segurs perquè els infants puguin anar i tornar caminant de l’escola. El manteniment d’espais verds i l’ús de poliesportius públics, la reducció de l’aïllament i prescripció d’activitats com passejos per part dels professionals de primària o programes de millorar de la qualitat de l’aire també milloren la salut. Hi ha molts exemples…Però també és important parlar de les barreres.
Quines són aquestes barreres?
La manca de lideratge i voluntat política però també el desconeixement ciutadà, tècnic i polític de les causes de la salut. En l’informe apunten que la ideologia, els prejudicis, les polítiques que ignoren l’evidència científica, la falta d’informació poblacional sobre la salut o els temps curts en política redueixen també les oportunitats per millorar la salut urbana. Això també té a veure amb la necessitat de tenir estudis que permetin la comparació i entendre per què en un barri hi ha una millor salut que en un altre.
Sobre els serveis de l’atenció primària, quines conclusions treu l’informe? Cap a on ha de reorientar-se la primària?
A Catalunya hi ha un grup de professionals d’atenció primària fent promoció de salut però en general la promoció de la salut és voluntària i no està estructurada. Sovint, les tasques que s’imposen i el poc marge de temps que tenen els professionals de l’atenció primària, dificulta que es faci promoció des dels centres. L’informe recull l’experiència de Catalunya i la de Balears. A Balears hi ha una iniciativa que va sortir dels professionals i que consisteix en un programa d’educació física. Si un CAP vol incorporar el programa el que fan és que els professionals dissenyen una ruta que després poden prescriure a pacients seus. Com que saben la condició del malalt saben, per exemple, quina distància és recomanable, el que poden fer i el que no i fins i tot es planteja l’opció que el metge pugui acompanyar el pacient en el passeig. Més de trenta CAP de prop dels cinquanta que tenen les Balears han incorporat el programa, per tant, es tracta d’una intervenció exitosa. Després a Catalunya hi ha el cas del programa COMSalut, promogut pel Departament de Salut, i consistent a la prescripció d’activitats socials, acció comunitària orientada en salut.
El COMSalut és una experiència que ha generat bons resultats? Quins?
En els primers 18 mesos s’han fet 30 actuacions en 14 àmbits diferents i s’han identificat 566 accions que tenen impacte en salut i que poden començar a desenvolupar-se. De moment però només implica 16 de les 370 àrees bàsiques (com Centres d’Atenció Primària) de salut que hi ha a Catalunya. És un projecte a llarg termini.
Una altra experiència que s’analitza és la del País Basc i la seva estratègia per fer abordar la cronicitat. En aquest sentit, què en podem aprendre?
Va ser una innovació. L’envelliment de la població i la cronicitat dels problemes de salut va fer que es plantegessin la manera d’abordar aquest tema. Els autors de l’article sobre aquest punt diuen que l’estratègia va servir per tenir un plantejament que va aconseguir il·lusionar diferents grups d’interès i focalitzar-se en un model d’atenció integrada als pacients amb malalties cròniques. Es va fer un marc sòlid amb evidència i amb comparació amb altres experiències internacionals. Es va fer un enfocament des de baix i una de les limitacions va ser que va haver-hi massa tipus de projectes.
