‘Se vende la Sanidad Pública‘ és el títol del llibre editat pel líder de la Marea Blanca madrilenya, Juan Antonio Gómez Liebana, que s’acaba de presentar a Barcelona. L’articulista del Diari de la Sanitat Ramon Serna i Ros, és un dels seus autors principals. L’obra descriu amb gran detall la situació de la sanitat al nostre país durant aquests anys de crisi, recull els casos de corrupció, el procés de la Marea Blanca a Madrid, les tímides accions desprivatitzadores del Conseller Toni Comín i alguns exemples de moviments populars grecs i francesos que han canviat els seus serveis de salut. S’argumenta que només els moviments de pacients i professionals poden aturar la creixent privatització dels serveis de salut europeus.
El fenomen privatitzador és fàcil d’entendre. Les companyies de la construcció, la banca o la indústria volen diversificar les inversions per pal·liar la variabilitat dels seus mercats. Desitgen entrar en un sector que suposa el 7% del PIB i que no només és estable, sinó que creix contínuament. També els anima la idea tan estesa que els serveis de salut estan mal gestionats. Pensen que el seu coneixement gestor els farà augmentar la rendibilitat.
Per altra banda, el sector concertat català ha perdut la seva principal avantatge competitiva davant del sector propi de la Generalitat. Ja no pot anar a buscar diners al banc. La legislació comptable europea SEC95 computa com deute públic l’endeutament dels hospitals que treballen quasi exclusivament per a la sanitat pública.
Dit d’una altra manera, s’ajunta el pa i la gana. Només aquesta inversió privada ha fet possible que la presidenta Esperanza Aguirre pogués inaugurar 10 hospitals durant el seu mandat o que el conseller Boi Ruiz evités acomiadaments massius per la fallida de l’Hospital del Sagrat Cor. Naturalment aquests “finançadors” del sector públic inverteixen quan troben una legislació favorable al lucre, quan poden realitzar pràctica privada en centres públics i quan obtenen uns contractes que els garanteixen un retorn generós de la seva inversió. La cultura del sistema sanitari català que manté una actitud paternalista amb els pacients, que allunya els professionals dels òrgans de decisió i que polititza la gestió, afavoreix la privatització.
En els discursos de les inauguracions d’aquests centres privatitzats tothom parla sense fonament científic de l’eficiència de la gestió privada sobre la pública, però ningú menciona els efectes negatius sobre la salut de les privatitzacions a Itàlia, ni recorda la major mortalitat dels hospitals canadencs amb ànim de lucre.
L’experiència de la Marea Blanca madrilenya mostra que l’acció conjunta de ciutadans i pacients és imparable i aconsegueix tot el que es proposa. Segurament per això el “sistema” allunya aquests actors dels centres de decisió. Ni el govern, ni els partits polítics tradicionals, ni les organitzacions professionals adoptaran una actitud bel·ligerant en enfront del lucre. El canvi vindrà dels valors que aporten els nous moviments professionals i de pacients. El primer pas per la necessària modernització exigirà atorgar veu i capacitat d’elecció al ciutadà, per incorporar els professionals al govern i la gestió dels seus centres i per professionalitzar les estructures de gestió. Afortunadament cada vegada identifico més forces que caminen en aquesta direcció.
