Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La distinció entre malalties transmissibles i no transmissibles (en anglès es parla de Communicable and non comunicable diseases) explica moltes coses i resulta clau per dissenyar les estratègies de control i prevenció. Tot i que la separació no és nítida, en un costat hi ha les malalties contagioses o infeccioses, que solen ser agudes, i a l’altre, les no contagioses, que tendeixen a ser cròniques. Aquestes últimes són ja responsables del 71% de la mortalitat prematura a nivell global. La seva importància va en augment a mesura que es van controlant les infeccions.
Els quatre grups principals de malalties no transmissibles són les cardiovasculars, les respiratòries, el càncer i la diabetis. En elles es concentren les principals estratègies de prevenció, orientades sobretot a canviar l’estil de vida. L’any 2013, l’OMS va plantejar l’objectiu global 25 x 25 per reduir la mortalitat prematura per malalties no transmissibles el 25% l’any 2025, posant el focus en set factors de risc: consum d’alcohol, inactivitat física, tabaquisme, hipertensió arterial, ingesta de sal, diabetis i obesitat. Molts epidemiòlegs van trobar a faltar en aquesta iniciativa un vuitè factor de risc: la pobresa. En el debat sobre la seva absència es poden invocar consideracions ideològiques i d’una altra índole, però no les científiques, ja que la pobresa és, sens dubte, un dels principals determinants socials de la salut i un factor de risc equiparable als altres set, com mostra un recent estudi.
La pobresa escurça la vida i perjudica greument la salut, però la qüestió és determinar fins a quin punt la precarietat socioeconòmica es relaciona amb els altres set factors de risc i val la pena incloure la pobresa en les estratègies preventives. L’estudi publicat per The Lancet en el número del 25 de març (i també on-line unes setmanes abans), confirma que l’efecte de la precarietat socioeconòmica sobre la mortalitat prematura és comparable al dels altres sis factors analitzats (els set de l’OMS excepte la ingesta de sal). Aquesta metanàlisi, que analitza les dades d’1.751.479 persones durant una mitjana de 13 anys, revela que la pobresa escurça la vida de les persones fins i tot més que l’obesitat, el consum elevat d’alcohol i la hipertensió, encara que no tant com el tabaquisme, la diabetis i el sedentarisme.
Encara que molts dels factors de risc relacionats amb les malalties cròniques estan interconnectats i és difícil establir la seva contribució aïllada, la pobresa resulta ser un determinant clau de la mortalitat prematura. El nivell socioeconòmic empitjora alguns d’aquests factors i alhora es veu empitjorat per ells, en una mena de cercle viciós. A més, com escriuen els autors, la troballa que l’estatus socioeconòmic s’associa amb la mortalitat prematura de forma independent dels altres factors de risc suggereix que hauria de ser inclòs en l’objectiu 25 x 25.
L’absència de la pobresa en aquesta iniciativa de l’OMS subscrita pels estats membres sembla indicar que les circumstàncies socioeconòmiques no es consideren un factor de risc modificable. Per descomptat, excedeix les possibilitats dels metges i del conjunt del personal sanitari que treballa per la prevenció de les malalties no transmissibles. Però això no vol dir que hagi d’estar absent de l’agenda oficial de les agències de salut internacionals i dels governs. La gran majoria dels determinants de la salut són socials. La reducció de la desigualtat és una via directa i indirecta per reduir la mortalitat prematura causada per les malalties cròniques i millorar així la salut de la població i la seva esperança de vida, com confirma l’estudi de The Lancet. I això no és ideologia. Està científicament comprovat.
Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.
