Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Entre el 13 i el 17 d’aquest mes vaig participar en les cinc presentacions que es van fer a Catalunya del llibre ‘Se vende sanidad pública’, editat per la Coordinadora Antiprivatització de la Sanitat (CAS) Madrid. En el llibre escric un extens capítol dedicat al nostre país que, amb una dosi d’ironia i una altra d’esperança, vaig titular ‘Catalunya en procés de desprivatització”. El vaig tancar el novembre passat, però els esdeveniments posteriors no fan sinó confirmar la vigència de les meves anàlisis, compartides en gran part pels moviments socials i valorades en la crítica que en fa Carles Muntaner, així com per les persones que van accedir a presentar el llibre, Toni Barbarà, Joan Gené, Blanca Blay –la periodista d’aquest Diari que va dinamitzar la presentació a Barcelona amb incisives preguntes–, Ferran Cordon i Xavier Lleonart.
Molts punts comuns en els diferents actes, en relació a la caracterització del nostre model, i unes quantes idees noves. Com per exemple, el que està fent el conseller Toni Comín. No és tant una desprivatització, sinó el trànsit a un model inèdit de privatització. L’invent indefinit d’un concepte eteri d’economia social, posat en qüestió fa uns dies per Josep Martí a “Un avantprojecte de llei ambigu i perillós”, no vindria sinó a consagrar la suposada bondat de l’absència d’ànim de lucre que hom atribueix a una mitificada societat civil i a un també mitificat concepte d’emprenedoria. No és precisament la societat civil ni l’emprenedoria de la gent normal, del carrer, ni la dels moviments socials, sinó les de la classe més afavorida socialment, la que es pot permetre muntar palaus i fundacions.
També la idea, suggerida per una de les autores de l’escrit ‘Un sistema de salut sense apriorismes‘, (en el qual vaig col·laborar), que, contrariant el discurs de què cal desmuntar l’ICS perquè és una institució franquista, afirma que més aviat és el model sanitari català el que va seguir la pràctica franquista de concertar, en comptes de construir centres propis, i l’explota al màxim amb la creació d’un mercat cada cop més extens.
Són opinions que complementen el contingut bàsic del meu capítol del llibre i que vaig repetint en els meus articles: cal canviar el model sanitari català perquè està clarament posat en qüestió. Només la possibilitat de canviar-lo en un procés constituent pot engrescar la gent en el camí cap a la llibertat. Comín té el llibre a les seves mans, però per molt que em llegeixi, no em creu. He de deduir que té una enorme confusió i potser creu que realment mana i està dirigint ell les seves actuacions. Això el convertiria en un fet únic en la història. Potser és conscient dels interessos que representa i pensa que ens pot entabanar amb els seus invents. Invents que ja cansen perquè ens porten allà mateix on som, però en qualsevol dels dos casos està confós i, amb la seva negativa a un debat obert del model, està malmetent el procés.
La seva discrepància amb mi és legítima, però el menyspreu cap a totes les persones que pensem que s’ha de canviar el model no ho és. L’afabilitat que mostra amb qui es manifesta contra les seves posicions contrasta amb la seva duresa quan parla davant dels seus. En l’acte celebrat el dia 14 d’aquest mes va dir que “ells”, els de dins de la sala, els que volen la continuïtat del model, eren molts, mentre que la gent contrària, els que hi havia fora protestant, eren pocs. Doncs no, senyor Comín, potser aquell dia laborable al matí érem pocs i vostès, els que tenen totes les hores per a tots els seus discursos i les seves genuflexions eren molts, però la situació era la inversa el dia que vostè va anar a Can Vidalet i no he vist les seves declaracions de reconeixement d”El malestar de l’atenció primària‘, un nou moviment que demostra que no pararem fins que no es posin a debat ciutadà els models sanitaris, assistencial i de gestió, que volem per a la Catalunya que hem de construir.
No pensi, senyor Comín, que ens farà passar bou per bèstia grossa. No es gasti els diners en un simulacre de procés constituent, que ja ha dit que vol que es fonamenti en els tres estudis que ha encarregat a tres savis que ja sabem el que ens diran, Miquel Vilardell, Vicenç Navarro, que sembla estar encantat amb l’encàrrec, i Manel Peiró, conegut per les seves tesis neoliberals. Aquí, o juguem totes o trenquem la baralla.
No hi ha comentaris
Quina putada quan tota una treballada trajectòria d’anys d’activisme “a la contra de Boi” s’ha de replantejar per un canvi de rumb a la conselleria impensable fa quatre dies. I aleshores és més fàcil titllar d’ingenu, confós, vago o mala fe a un conseller il·lusionat en fer el tomb a la situació de la sanitat que reconèixer intencions i fets. Curiosa pinça la que fan l’articulista i les marees amb la crosta del Cercle de Salut. Per reflexionar aquesta coincidència d’obsessió ad hominem de patronal i xupòpters amb els (benintencionats? polititzats? partidistes? manipulats? avorrits?) de peu de carrer.
Perdona que trigui tant a contestar, no tinc posat l’avís de comentaris, miraré com es fa. Cap putada perquè jo diria que són uns 45 anys, i no només els de la conselleria de Boi Ruiz, que estic lluitant per la sanitat pública. Si mires el conjunt dels meus articles, n’hi ha un on defenso Comín de les feres. Vaig tenir aquesta debilitat. I avui mateix, mirant l’article que ha fet en Ricard Bosch (rbasalutigestio) em tornen a venir ganes de defensar-lo. Però no n’hi ha prou amb suposades bones intencions i ni Comín ni cap suposada esquerra té dret en absolut a blindar el model sanitari català que és el que en definitiva està fent. Si mires els meus articles veuràs que també “prefereixo” les concessionàries locals, nacionals, a les multinacionals, però ho sento, no en faig prou amb això. Jo ho vull tot, tot el que em toca, que és, si més no, dir totes les veritats a la cara, PARTICIPAR de veritat, vull que es voti si volem aquest model o un altre. Democràcia directa se’n diu, que és la que val. Estic jubilat però no conec l’avorriment, odio la manipulació… En fi, res de pinces. En Comín ha lloat públicament el Cercle de Salut i segueix participant en fòrums de gent encorbatada i encomenant-los una feina en exclusiva. Ja n’hi prou. Per a quan fòrums oberts on hi hagi una majoria de gent sense corbata que és la majoria de gent del carrer? Salut!