Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Hem formalitzat la realitat per al seu tractament lògic,
però no sabem ja de quina realitat es tracta
Salvador Pániker (a Aproximació a l’origen)
La mort de Salvador Pàniker m’ha agafat per sorpresa i, encara que el temps apressa, vull aprofitar la columna d’aquesta setmana per dedicar-li unes línies en record pòstum. Tot i que no vaig tenir ocasió de conèixer-lo personalment, sempre vaig mantenir una gran afinitat intel·lectual amb aquest filòsof atípic que va reflexionar amb tant d’encert sobre el progrés, les seves seqüeles i la mort digna. Tinc un gran deute amb ell, com a mestre que va ser de pensar bé i de pensar, abans que altres, no sense cert oportunisme, s’apuntessin al carro que liderar amb tenacitat, honestedat i convicció.
Encara que fou enginyer de carrera, Pàniker va ser un erudit interessat per la ciència, la filosofia i les religions des de la seva original perspectiva de mestís cultural i amb una intel·ligència crítica absolutament fora del comú. Atent seguidor dels progressos de la Medicina, va preveure, molt abans que els professors de Bioètica, que la prolongació de l’esperança de vida que ha vist el nostre temps portaria també amb si una endèmia de dolor i minusvalideses que s’acarnissa no sobre els individus malalts, sinó sobre les seves famílies i amics. L’amenaça de la dependència, que ja arriba a milions d’espanyols, plana avui sobre l’estat de benestar com un efecte bumerang del desenvolupisme. Les dramàtiques seqüeles dels accidents cerebrovasculars, les invalideses dels accidentats de trànsit que tiren endavant a les UCI, la perllongada agonia dels pacients amb càncer incurable i la demència d’Alzheimer ens enfronten cada dia amb la cara menys amable del progrés sanitari.
Per això, Pàniker va sentir la necessitat d’introduir la qüestió de la mort digna i de l’eutanàsia en els debats culturals i mai va cessar de reclamar una legislació més d’acord amb el necessari apoderament ciutadà. En el fons, venia a dir-nos a la seva obra, una pròrroga és sempre això, una (simple) pròrroga i es fa imprescindible una reconciliació amb la nostra finitud. De ben segur hauria subscrit ‘El rei es mor’ d’Eugène Ionesco, que va escriure per al teatre alguna cosa similar al que Pàniker va aportar a la reflexió filosòfica.
Certament, qualsevol iniciativa per endolcir el trànsit dels malalts sense esperança de curació implica responsabilitzar més a la ciutadania. Aquest va ser un dels objectius que es va marcar Pàniker en el vessant més pràctic de la seva agitació intel·lectual. En el deixant d’Ivan Illich, crec que el nostre filòsof desconfiava de la capacitat de compassió del sistema sanitari, la missió sembla la d’allargar la vida a qualsevol preu (i mai més ben dit) i va insistir en apropar al ciutadà la seva preocupació per la dificultat que resulta morir-se.
La recent iniciativa de Podem de portar al Parlament una proposició de llei sobre l’eutanàsia ha resultat fallida perquè els nouvinguts a la política creuen que ja han besat el sant i perquè la resta de partits els estaven esperant. Certament no els falta raó i el futur va per aquí, però si haguessin seguit el consell que va poder haver-los donat Pàniker, segur que haurien pensat amb paciència i, sobretot, haguessin vist com de necessari resultava un ampli acord polític sobre tan delicada qüestió davant de llançar les campanes al vol.
Pàniker ha marxat amb tranquil·litat, tal com ell havia desitjat. Ens deixa una obra preocupada pel sentit de la vida i per la relativitat del progrés que passa llepant les nostres preocupacions més banals però no encerta, més enllà de distreure’ns, a resoldre les qüestions que ens afecten en el nucli més íntim de la nostra persona.
