Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Es parla molt d’involucrar als pacients en la presa de decisions sobre la seva salut. Del fet que cal deixar enrere el vell paternalisme i que els malalts, si volen, han de col·laborar amb el seu metge per triar el tractament més adequat. Es parla, en fi, que el pacient ha de ser el centre de la investigació i de l’assistència, ja que està clar que encara no ho és. Però, com fer-ho? Com vèncer les inèrcies, les resistències, els interessos creats?
Encara no tenim una resposta clara, però el més semblant a un full de ruta és el llibre Testing Treatments: Better Research for Better Healthcare, una obra per a tots els públics escrita l’any 2006 per quatre autors, entre els quals figuren el metge Iain Chalmers, un dels inspiradors de la Col·laboració Cochrane, i Hazel Thornton, una pacient de càncer de mama que el 1991 va rebutjar participar en un assaig clínic perquè no es considerava prou informada per signar el preceptiu consentiment informat. El llibre està disponible en castellà (Cómo se prueban los tratamientos) i des de fa poc també hi ha una edició en català (Els tractaments, a prova).
La medicina és, en bona mesura, un patrimoni de solucions tècniques, en actualització constant, per a tot tipus de problemes de salut. La qüestió de com sabem si funciona realment una determinada intervenció mèdica -ja sigui un tractament farmacològic, una prova de cribratge o qualsevol altra- és la pedra angular de la medicina basada en l’evidència. I aquest llibre és un recull de respostes sobre una pregunta aparentment senzilla i gairebé infantil: com ho saps? La seva intenció és estimular el pensament crític i científic per a ser capaços, entre tots, de generar i difondre coneixement mèdic de més qualitat.
“El coneixement és un bé que gairebé mai apareix per sorpresa. No ho fa d’una manera definitiva i tampoc es distribueix lliurement ni equitativament per tot arreu”, escriu en el pròleg a l’edició catalana Xavier Bonfill, director del Centre Cochrane Iberoamericà. Afegeix: “El coneixement no és pur ni absolut i per això necessitem el mètode científic per a depurar contínuament”. El que passa amb el mètode científic és que ni és intuïtiu ni fàcil d’aplicar. Per això resulta aliè a tanta gent i, alhora, hi ha tanta mala ciència. Però si les preguntes essencials es plantegen amb claredat i bons exemples, com fa aquest llibre, tothom pot entendre per què calen proves imparcials per conèixer els riscos i beneficis d’una intervenció, per què bona part de la investigació no se centra en les necessitats dels pacients i de la societat sinó que respon a altres interessos, i per què és tan important que els pacients s’involucrin més en l’orientació de la recerca.
La medicina ha canviat potser més en els últims 30 anys que en tota la seva història. El moviment de la medicina basada en l’evidència i l’abandonament gradual del paternalisme mèdic són les dues cares d’aquest canvi en potència, però encara incipient. Hi ha encara massa inèrcia i massa resistències al canvi, com adverteix Daniel Flichtentrei en el seu últim editorial d’Intramed Journal: Posverdad: la ciència i els seus dimonis, en què dissecciona alguns dels diables del pensament mèdic. Aquest llibre és un bon antídot. “S’ha de llegir en totes les escoles, i en totes les sales d’esperes”, diu d’ell Ben Goldacre. Si és metge, recepti-ho als seus pacients. I, si no ho ha llegit, recepti-ho també per a si mateix.
Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.
