Aquest és un article de eldiario.es
La doctora Navío va engegar el primer programa d’intervenció i prevenció del suïcidi d’un hospital madrileny, el 12 de octubre, el 2010. Ara la psiquiatra Mercedes Navío dirigeix l’Oficina Regional de Coordinació de Salut Mental, des d’on treballa perquè el model d’aquest centre, amb un pla centrat a evitar futurs intents, “es generalitzi”. La doctora també coordina el grup de treball del projecte de prevenció del suïcidi dins de l’Estratègia de Salut Mental del Ministeri de Sanitat.
Espanya continua sense un Pla Nacional de prevenció del suïcidi malgrat que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ho va demanar fa tres anys amb l’objectiu de reduir les autoagressions un 10% l’any 2020. Mercedes Navío va treballar en l’últim intent de Sanitat per arrencar el motor d’aquest pla el 2015. Llavors es va quedar bloquejat i no hi ha hagut, relata ella, un nou impuls. De fet, explica, solament era un “embrió”, una “línia prioritària d’actuació dins de l’Estratègia de Salut Mental”.
Segons les últimes dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el 2015 es van suïcidar 3.602 persones –2.680 homes i 922 dones–, un 7% menys que el 2014. És la primera causa de mort violenta a Espanya, per davant dels accidents de trànsit.
El suïcidi se segueix ocultant sota la catifa?
Sí, sens dubte. Segueix pesant un estigma i un tabú social que fa difícil que la persona que pot estar pensant a suïcidar-se demani ajuda i que el conjunt pugui ser conscient del seu potencial d’ajuda a les persones que no troben alternativa a una situació que els sembla invivible. És la crida d’atenció lògica suïcida, la visió en túnel, a la que ens hem d’enfrontar, construint la idea que hi ha alternatives, que es pot tornar a una vida sense patiment si acudeixes als professionals.
Per què passa si és la primera causa de mort violenta a Espanya?
Les arrels del tabú social són complexes i retrocedeixen molt en el temps. Històricament va ser un delicte i un pecat fins al punt que les persones que morien així no eren enterrades en sagrat i les que ho intentaven eren portades al calabós. En aquest tabú hi ha sentiments intensos de culpa i vergonya que es relacionen amb la malaltia mental en general, que també té un estigma important i sofreix una desconsideració injusta. És una mica del que fa por parlar. En ocasions, amb molt bona intenció, es tem parlar d’això perquè es creu que pot incitar-se, que poden provocar-se conductes imitativas. I gens més lluny de la realitat.
Espanya ha ignorat la petició de l’OMS de crear un Pla Nacional de Prevenció. Com s’explica això?
L’actualització de l’Estratègia de Salut Mental 2013-2015 va incloure una línia específica estratègica i prioritària per prevenir el suïcidi. Era la primera vegada. Al final de l’anterior legislatura hauria d’haver estat ratificada per les comunitats autònomes, pel comitè interterritorial, però no totes van donar el sí. Jo coordinava el grup de prevenció del suïcidi que va fer el document, un embrió de Pla nacional per començar a treballar amb un grup multiprofessional on estaven contemplades una sèrie d’accions que recollien la necessitat d’un abordatge generalitzat. Tot això requereix un impuls del Ministeri, que des de 2015 no s’ha reprès gens.
Vostè coordina l’Oficina Regional de Coordinació de Salut Mental de Madrid, quantes comunitats tenen plans regionals per evitar els suïcidis?
Plans regionals, com a tal, en els últims temps s’estan iniciant, però no s’han executat en algunes d’elles i en unes altres està en elaboració. El que sí hi ha són estratègies i això és essencial, a més de que hi hagi desenvolupament autonòmic que sistematitzi. En tot cas el més fonamental és l’impuls i el lideratge del Ministeri de Sanitat per abordar una estratègia nacional que marqui objectius comuns.
Parlar de suïcidi evita suïcidis?
L’OMS ho afirma de manera clara a nivell internacional i també europeu: parlar de suïcidi amb rigor, sense sensacionalisme, en termes de prevenció, és una mesura contra el suïcidi de primer ordre perquè permet fer arribar a la persona la possibilitat d’una esperança de futur. La idea que si demana ajuda la podrà rebre i en la immensa majoria dels casos la seva situació es revertirà.
L’efecte contagi és llavors un mite?
L’efecte contagi existeix quan el suïcidi és tractat de manera sensacionalista i quan és idealitzat. Un tractament que idealitzi aquesta forma de mort i la converteixi en quelcom heroic és perillós en persones especialment influenciables, com els adolescents.
I quines són les claus per parlar amb rigor d’aquest tema?
Hi ha tres fonamentals. Primer, evitar judicis de valor. La persona que se suïcida no és ni bona ni dolenta, ni covarda ni valenta. Segon, evitar parlar de detalls que puguin resultar morbosos i que no aporten gens. I relacionat amb això, evitar parlar dels mètodes utilitzats. Es tracta de parlar sempre en termes preventius, llançant un missatge d’esperança i convidant a demanar ajuda als més propers i al seu centre de salut més proper o al servei d’urgències. En tots aquests llocs s’estarà preparat per ajudar.
Va ser la responsable d’engegar els primers plans de prevenció en hospitals com el 12 de octubre fa uns anys, com s’atenen aquests casos?
A la Comunitat estem intentant generalitzar a tots els hospitals l’atenció coordinada i immediata que es dóna a persones que intenten suïcidar-se i que està molt desenvolupada al 12 de octubre, el Gregorio Marañón o la Fundació Jiménez Díaz per evitar posteriors intents. Amb això la reducció de la repetició disminueixen un 25%, segons els nostres resultats. Quan aquestes estratègies estan ben enfocades, les taxes de suïcidi baixen i hi ha estudis que ho avalen. Des de finals de 2012 hem atès a més de 1.000 pacients que han intentat suïcidar-se en programes intensius, amb seguiment telefònic d’avaluació en el primer any. I uns altres 8.000 casos que no han requerit ingrés.
Associacions de metges i pacients i sindicats porten anys queixant-se que la xarxa d’atenció a la salut mental no arriba per atendre a tots. És insuficient?
Sempre hi haurà marges de millora. En l’atenció que s’ha donat a la conducta de suïcidi el que hi ha hagut en els últims anys ha anat en l’adreça de potenciar. En tot cas, relacionar l’atenció com un factor únic si parlem de suïcidi és un reduccionisme, és alguna cosa que no és rigorosa. Però cap factor. A més, crec que l’accessibilitat al sistema és bona. El problema del sistema no és d’accessibilitat.
El 90% dels suïcidis tenen darrere una malaltia mental i diversos estudis mostren que molts casos de depressió no es diagnostiquen correctament. No es detecta què els passa a aquests pacients?
Una de les activitats preventives més importants és la detecció i el tractament adequat, i efectivament ens trobem amb infradiagnòstics i infratractaments. Hem de ser especialment sensibles a l’hora de detectar el risc i hi ha persones que no sol·liciten ajuda per sentir vergonya. La xarxa sociofamiliar efectiva és la millor xarxa contra el suïcidi. Que ningú experimenti l’hostilitat del mitjà ni l’experiència de solitud.
Els metges de família es queixen de l'”escassetat de temps”
Bé, ells són un agent fonamental sobre el qual estan els plans de prevenció. Per això estem fent múltiples edicions d’un curs en el qual es dóna formació teòrica en actualització de factors de risc i aplicacions pràctiques que inclouen rol playing. En aquests cursos estan els metges de família, els serveis d’urgència hospitalaris i els professionals del Summa. En el cas d’aquests últims, el treball que es realitza té orientació diferent perquè abordem el risc del suïcidi en curs. La intervenció és d’una altra naturalesa.
Les últimes dades disponibles de l’INE, de 2015, mostren una reducció del 7% del nombre de suïcidis respecte a l’any anterior, després de diversos anys d’augment. És una xifra significativa?
Sí, s’han reduït un 7%, però aquesta xifra està calculada entorn dels nombres absoluts, no a la taxa per habitant. La taxa per habitant a Espanya des de 2000 no ha variat de manera significativa. Ni va créixer durant la crisi. És un fenomen multifactorial. I Espanya té una taxa baixa en relació amb l’entorn. Hi ha països més rics amb taxes més altes.
Tenir unes xifres de suïcidis ben registrades és una missió impossible?
L’INE va incloure un canvi de metodologia fa alguns anys que incloïa les dades dels anatòmics forenses. És veritat que pot haver-hi un infraregistre però no ho puc afirmar de manera categòrica. Tota mort violenta ha de ser dictaminada per un mèdic forense o un jutge. Amb els suïcidis que hi ha ja és més que suficient per entendre que és un problema de salut pública. No fa falta que es produeixi ni un més. De fet, no estarem satisfets fins que aconseguim reduir-ho. Una única vida és una pèrdua inassumible.
