Tradicionalment, el món científic i de la salut ha estat un món on no només s’hi han imposat els models i valors heteropatriarcals sinó que, professionalment, ha estat copat pels homes en gairebé tots els seus àmbits. Durant segles, les dones hi hem tingut l’accés pràcticament vetat. Tot i que tenim exemples magnífics de dones que al llarg de la història han aconseguit dedicar-se a l’art i la ciència de la medicina, superant grans dificultats i prejudicis, continuen essent minoritàries en comparació als homes i massa sovint han acabat essent invisibilitzades.
En les darreres dècades s’ha produït una gran feminització en els diferents camps relacionats amb la salut, fins i tot en aquells clàssicament reservats als homes. La recerca biomèdica i l’exercici professional de la medicina són dos exemples evidents d’aquest fenomen. La primera dona en tot l’estat que es va llicenciar en medicina, Dolors Aleu, no ho va aconseguir fins a finals del segle XIX. Des d’aleshores ha plogut molt: actualment gairebé el 50% de les professionals que exerceixen la medicina i al voltant del 70% de les estudiants d’aquesta carrera són dones.
Però, significa això que el problema de les desigualtats i el biaix de gènere estan superats? Que ja no tenim dificultats per accedir a aquestes professions? Que això està acabant amb el paradigma heteropatriarcal i androcèntric que ha predominat en l’àmbit biomèdic durant segles?
La feminització d’aquestes professions ha facilitat que cada vegada hi hagi més dones en els òrgans i entitats representatius de la professió, com els col·legis professionals i les societats científiques, i en les organitzacions sanitàries i els càrrecs de gestió. Tanmateix, aquesta presència sovint no és paritària ni representativa del col·lectiu sanitari de dones. Encara hi ha molts espais de representativitat i, sobretot, de poder, que continuen estant tàcitament vetats a les dones. En el món científic, també ens topem amb un sostre de vidre. Continuem essent minoria en els càrrecs de responsabilitat o de lideratge de les universitats, dels instituts de recerca, de les societats científiques, dels col·legis professionals, etc. A tall d’exemple, dels 52 col·legis de metges provincials existents a l’estat espanyol, només 6 estan presidits per dones. L’òrgan que els aglutina, el Consejo General de Colegios Oficiales de Médicos, compta amb 6 homes en el seu consell permanent i amb 7 homes i 2 dones entre els seus representants nacionals. A Catalunya, entre els degans de les 6 principals facultats de Medicina no hi ha ni una sola dona.
Aquesta manca d’oportunitats també té lloc en l’àmbit de la recerca. Per exemple, a Catalunya, dels 14 principals centres de recerca directament relacionats amb les ciències de la salut no n’hi ha cap que estigui dirigit per una dona. Se sap que en els processos de selecció existeixen importants biaixos subconscients que afecten negativament a les dones: la seva independència és qüestionada més sovint, se’ls exigeixen més mèrits per a ser seleccionades, les seves cartes de recomanació no són tan positives com les dels homes, etc. Un altre aspecte molt rellevant és la maternitat. Les dones que són mares o que es troben en edat reproductiva (i suposadament tindrien possibilitats de quedar embarassades) tenen menys opcions d’accedir a llocs de lideratge, perquè es considera que aquesta pot interferir en el seu rendiment o en la seva dedicació. De fet, aquesta diferència d’oportunitats i la presència de barreres s’inicia ja en el món acadèmic. Segons un estudi aportat per l’ONU, la probabilitat que una dona acabi una llicenciatura, un màster o un doctorat en alguna matèria relacionada amb la ciència és del 18%, 8% i 2%, respectivament. En canvi, en els homes aquests percentatges són del 37%, 18% i 6%, és a dir, més del doble.
Així doncs, malgrat la massiva incorporació de les dones, continua existint una manca de referents femenins en aquests camps. I sense referents és difícil que nenes i joves se sentin identificades amb aquests rols i professions i de nou es limita el seu accés als estudis científics.
També existeixen evidències que mostren que la visibilització i la participació de les dones en els seminaris i els congressos científics és menor a la dels homes. No només acostumen a ser minoria com a ponents a les conferències i xerrades o en panels d’experts sinó que, encara que només hi siguin com a assistents, hi participen menys. Per exemple, les dones fan, proporcionalment, menys preguntes que els homes (gairebé la meitat, segons alguns estudis) i el nombre de preguntes que realitzen disminueix quan la primera persona a preguntar ha estat un home. Evidències similars posen de manifest que la participació de les dones en altres esferes del món acadèmic, com per exemple la universitat, també és més baixa, tant en el cas de les estudiants com de les professores universitàries. Tampoc no és freqüent trobar dones opinant o informant sobre temes de salut als mitjans de comunicació. Tal com denuncien iniciatives com #Onsónlesdones, estem subrepresentades als mitjans catalans i la nostra opinió es silencia sistemàticament. Les xifres que recullen en els seus informes parlen per si soles.
L’àmbit científic, tampoc no es troba exempt de les agressions i les violències masclistes. Recentment, la revista ‘Science’ denunciava en el seu editorial les situacions d’assetjament sexual que molt sovint pateixen les dones que es dediquen a la recerca. A l’article s’exposava el testimoni de diverses investigadores que havien estat víctimes d’assetjament al llarg de les seves carreres. També s’esmentaven alguns estudis que indiquen que més de la meitat de les dones del món acadèmic i científic ha sofert algun tipus d’assetjament i que gairebé un terç se senten insegures per aquest motiu, fins al punt de deixar de participar en classes, en reunions científiques o renunciar a ofertes de feina.
Les dones que ens dediquem a l’àmbit de la salut patim directament el masclisme, la violència i les desigualtats que es desprenen d’un sistema sanitari i científic que continua essent eminentment patriarcal. Això exerceix una doble violència, perquè afecta les professionals que treballem en aquest camp però també a la salut de la població en general, ja que perpetua els valors i models heteropatriarcals amb què abordem i tractem la salut dels, i sobretot, les pacients. Per revertir la violència i les grans iniquitats en salut que patim les dones i els excessos que exerceix el sistema sanitari sobre la nostra salut és necessari posar-hi una mirada en clau de gènere, una mirada feminista, en definitiva, una mirada més justa de la realitat. El sentit comú, i també les evidències, indiquen que el camí per aconseguir-ho passa necessàriament perquè les dones accedim en igualtat de condicions que els homes a totes les esferes laborals i de lideratge en el món científic i caminem cap a un apoderament real en aquest àmbit. Aquest és el primer pas cap a un sistema sanitari i un abordatge de la salut més equitatius, solidaris, humanitzats i veritablement feminitzats.
