Espanya, igual que la resta de les societats occidentals, està experimentant un profund canvi en la seva estructura d’edats, la qual cosa s’ha traduït fonamentalment en l’increment del nombre de persones grans. Actualment, les persones de 65 i més anys representen una mica més del 20% de la població, i aquest percentatge es doblarà en les pròximes quatre dècades.
Aquest procés d’envelliment demogràfic és fruit d’un dels majors assoliments socials del nostre temps: la reducció generalitzada de la mortalitat que permet que la major part de les persones arribin a complir 65 o més anys.
No obstant això, des de determinats discursos polítics i mediàtics s’ha arribat a presentar aquest èxit social com un llast o la principal amenaça per al futur de les nostres societats.
En algunes ocasions aquestes prediccions alarmistes amaguen un clar interès, ja que estan fomentades i finançades des de determinats grups financers, empresarials i fins i tot ideològics. En unes altres, no obstant això, són fruit del desconeixement o d’una mala interpretació dels fenòmens demogràfics i socials.
Un dels principals arguments d’aquests discursos sorgeix de la idea que l’augment de la població major de 65 anys implica un augment dràstic de la càrrega de malaltia, la discapacitat i, per tant, una enorme pressió assistencial sobre els sistemes sanitaris que seran, per tant, insostenibles, tal com els coneixem en l’actualitat. Algunes d’aquestes veus proposen com a solució a aquest important repte la privatització progressiva dels sistemes sanitaris.
No obstant això, s’ha mostrat que l’impacte que l’envelliment té sobre l’augment de la despesa sanitària no és tan elevat i no és, en cap cas, el principal responsable del seu creixement, que cal buscar en altres processos socials i sobretot, econòmics, que afecten l’assistència sanitària actual.
Efectivament, interpretar l’augment de les persones grans com un increment de les persones malaltes és una interpretació simplista i equivocada. Una persona de 65 anys l’any 2018 poc té a veure amb aquella de 65 anys de principis de segle tant en termes socials com de salut. Aquesta persona de 65 anys a l’actualitat té major similitud en termes de salut a una persona potser de 60 anys d’aquella època. Comptem ja amb certa evidència sobre aquest tema.
Menys anys de discapacitat i mala salut
El descens de la mortalitat de les últimes dècades sembla haver vingut acompanyat en el nostre context d’un descens dels anys que es viuen en mala salut i un augment dels anys en bona salut.
Per exemple, dades per al País Basc mostren com el nombre d’anys que una persona espera viure amb discapacitat o amb mal estat de salut són menys que fa vint anys, situació que contrasta amb la imatge present en l’imaginari col·lectiu.
Així mateix, contradiu el principal argument font d’aquestes visions alarmistes de l’envelliment com a perill per al sosteniment del sistema sanitari.
El canvi en l’estructura d’edats –no solament l’augment de la població gran– genera importants desafiaments en les nostres societats, alguns dels quals estan directament relacionats amb la salut i l’acompliment dels serveis sanitaris.
Sense anar més lluny, l’increment de les malalties cròniques, fruit del canvi en el patró epidemiològic, està obligant als nostres sistemes sanitaris a profundes transformacions en la seva gestió.
L’envelliment per se no posa en qüestió el sosteniment dels sistemes sanitaris públics, ja que aquest depèn fonamentalment de la legitimitat social que gaudeixin.
La principal amenaça, per tant, no és una altra que l’esforç mediàtic, ideològic i fins i tot acadèmic que s’està fent per convertir a la salut i la seva atenció en una eina de negoci i lucre. L’assumpte és important, ja que la salut de les persones grans (i tard o d’hora tots ho serem) va en això.
