Les emocions que compartim amb elles
Amb elles, les irlandeses, ens hem emocionat. Les xarxes s’han omplert de crits i llàgrimes, per l’alegria o per moltes altres emocions que ens desperta. Perquè nosaltres ho sentim de veritat en els nostres cossos i per això entenem profundament la importància que ja no hagin d´interrompre els seus embarassos de forma clandestina o – aquelles que s´ho podien permetre – viatjar fora del país.
La mort de Savita, després que se li negués la interrupció d’un embaràs que acabaria causant-li la mort en 2012 per una septicèmia, va ser un gran detonant per treure a totes aquestes irlandeses al carrer. Després de la victòria del si, el seu rostre pintat al centre de Dublín es va omplir de flors.
Per ella i per tantes que moren cada dia al món, les dones ens hem unit històricament en la lluita per la despenalització de l’avortament. Pel feminisme ha estat una de les prioritats independentment dels interessos personals doncs al carrer han sortit dones grans, lesbianes, etc. En aquestes batalles s’hi han posat moltes energies ja que és una forma perversa de control sobre els cossos de les dones i sobretot de les dones pobres que no poden pagar altres alternatives i han de posar en risc les seves vides. Perquè no ens oblidem que, en un món on hi ha tants països on l’avortament està despenalitzat, es tracta d’un tema de classe. Les dones de classe mitjana-alta sempre podran avortar en condicions higièniques i segures mentre les dones pobres hauran de seguir arriscant les seves vides.
Podem parlar d’una onada feminista imparable?
A l’Estat Espanyol portem més de 30 anys de lluita i resistència i no podem descansar ja que no fa molt allò que s’havia conquerit es va veure amenaçat amb L’avantprojecte de Llei de 2012 de Protecció de la Vida del Concebut i els Drets de la Dona Embarassada. La reacció va ser aclaparadora i l’1 de febrer de 2014 va organitzar a Madrid una massiva manifestació que es va denominar El tren de la Llibertat i, el llavors ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón va dimitir com a Ministre després de la retirada del projecte de Llei de l’Avortament.
Som i serem implacables com implacable ha estat el resultat del referèndum a Irlanda. El resultat ha estat contundent, 66,4% enfront de 33,6%. No se si podem parlar d’una onada imparable de feminisme però si és cert que hi ha una gran força incansable que resisteix, no retrocedeix i va avançant a poc a poc però sense parar. Amb pressa però sense pausa.
El control a través de l’estigma
El gran repte que tenim per davant és combatre l’estigma doncs, en les polítiques públiques i de salut i, tant, en la vida de les dones és l’element de control més poderós. Aquest té efectes dissuasoris i també en la significació de l’experiència d’avortar que fem les dones. O carreguem amb una criatura que no volíem o amb la culpa i la vergonya.
No fa gaire vaig conèixer a una dona en un lloc on treballo que estava embarassada de sis mesos. Era una dona migrada que havia viscut violència de gènere per part de la seva parella i a la qual se li havia negat la possibilitat d’avortar. Ell en aquell moment es va aprofitar que ella no coneixia com funcionaven les coses aquí i li va ser fàcil convèncer-la que era una cosa il·legal. Ara es troba tirant endavant un embaràs que no desitjava i que determinarà la seva vida. Aquest ejaculador irresponsable es va permetre decidir per ella. És el privilegi individual que sosté l’estructural. L’estigma va portar a aquesta dona a no consultar amb ningú més. Ella no va poder evitar la culpa i la vergonya, derivades de la criminalització a la qual ha estat sotmès l’avortament amb missatges com nomenar al fetus “vida humana” o “nadó” o contraposar pro vida a pro mort. Ja n’hi ha prou d’aquests missatges moralistes i que no tenen cap rigor científic doncs tal com diu Alberto Kornblihtt: “Per la biologia un embrió no és un ésser humà, per tant no és un crim interrompre un embaràs prematurament”.
Accés a l’avortament per a totes
No hauria estat fàcil convèncer aquesta dona del horriblement il·legal que era interrompre el seu embaràs si l’avortament no estigués universalment criminalitzat. A més, si ella hagués sabut que no era il·legal avortar a Espanya, igualment s’hagués trobat amb una altra barrera ja que en realitat ella no té garantit l’accés a l’avortament. Gràcies al govern del PP, que el 2012 va retirar el dret a l’avortament gratuït a les dones en situació irregular, les seves vides tornen a estar en perill. Doncs ho han de fer per la via privada o al servei públic de salut pagant pel procediment. Crec que no cal que digui que aquestes són dones pobres.
Al feminisme li queda encara un gran treball per davant ja que l’objectiu a més de garantir l’accés a l’avortament a TOTES les dones, és normalitzar-lo i seguir combatent l’estigma, aquesta forma de control social tan poderosa.
