Qualsevol persona resident a Catalunya tindrà dret a assistència sanitària pública. Així ho declarava el Parlament de Catalunya el juny de 2017, després de cinc anys des de la publicació del Reial decret Llei 16/2012 del Partit Popular, que restringia l’accés de la sanitat a certs col·lectius. Aquesta llei desafiava la norma estatal i garantia així l’accés universal a l’assistència sanitària al territori català. La principal diferència que presentava la nova llei respecte a moviments anteriors era que l’accés a tota la cartera de serveis era immediat per a tots els ciutadans empadronats a Catalunya.
Durant els últims mesos, així com ha passat en altres comunitats autònomes, va arribar una suspensió del Tribunal Constitucional per un recurs d’inconstitucionalitat emès pel Govern del Partit Popular. Unes setmanes després, arribava l’anul·lació per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) de l’ordre del Govern català que garantia la sanitat universal.
Just llavors es nomenava la nova consellera catalana de salut, Alba Vergés. En la seva primera compareixença pública assegurava que Catalunya seguirà donant assistència sanitària a tothom. Com? Això és el que es pregunten múltiples col·lectius, organitzacions i població en general.
Des de l’Espai de l’Immigrant veuen que l’anul·lació de la norma posa de nou en risc el fet que el sistema nacional de salut deixés accedir al sistema sanitari públic a tot aquell que estigui empadronat. Parlem sobre tot això amb les dues metgesses amb les que compte l’Espai: Elvira Parafita i Estefanía. Elles donen consells, realitzen acompanyaments sanitaris i treballen perquè la sanitat universal sigui una realitat.
Expectatives davant com es concretarà poder assegurar a tota la població
“Quan el dia 5 la nova consellera de sanitat va dir que s’assegurava l’assistència sanitària universal malgrat la sentència del TSJC ens preguntem com. Va fer una declaració general, a la premsa, però amb aquesta no sabem ni les vies ni els procediments pels quals a Catalunya es garantirà la salut universal”, apunta Elvira. Sobretot ella i la seva companya Estefanía però també la resta del col·lectiu estan a l’espera per veure per “on tira” aquesta voluntat i “quins mecanismes s’usen per seguir assegurant la sanitat universal”.
Els dubtes sorgeixen, com aclareix Estefanía, perquè “encara que la nova consellera hagi dit que es garantirà l’atenció als sense papers… el mateix va dir el conseller Boi Ruiz en el seu moment i això era mentida. Tot i l’última instrucció 08/2015 ha seguit havent-hi exclusió sanitària”. Asseguren que avui en dia la situació és la mateixa que a dia 12 de juny de 2012 amb l’aprovació del Reial decret doncs hi ha diversos casos registrats per exemple per REDER (Xarxa de Denúncia i Resistència al RDL 16/2012). Alguns d’aquests, asseguren que de persones menors, embarassades o en situació d’urgències, casos que el RD recollia com a obligatoris de rebre atenció. La indignació entre les metgesses de l’Espai és notable, ja que “ni el que diu el RD han aplicat”. En aquest sentit, “com ens hem de creure el que digui una consellera?”
El que és necessari per a aquests casos, com demana Estefanía, és “que concretin, que diguin com, amb quina eina, amb quina instrucció es podrà garantir això. Si es faran pseudopegats en funció de tipus d’empadronament, de temps d’empadronament, de tipus de NIE, de tipus de vulnerabilitat. Com es regularà això?”. Davant aquests dubtes, veuen que una vegada concretada, la normativa real haurà d'”imprimirse en un butlletí oficial de Catalunya o a nivell instrucció de CatSalut perquè cap resident del territori quedi exclòs”.
Veuen necessari recórrer a un mecanisme legal que protegeixi de nou llei a causa de la gran arbitrarietat que es troben en el seu dia a dia. “La major part dels hospitals depenen de l’ICS i aquest es regeix per les normatives que hi hagi a nivell autonòmic. Encara així,” explica Elvira, “la llei a Catalunya ha tingut els seus més i els seus menys”. Per exemple, “ha anat canviant el temps d’espera per aconseguir la targeta sanitària i això ha passat per intentar saltar la normativa estatal on l’empadronament no val per res ni és la via per accedir al sistema sanitari, ja que el requisit és cotitzar”.
Davant l’anul·lació per part del TSJC, les metgesses de l’Espai tenen en compte un altre aspecte: “que és el mateix Tribunal de Catalunya el que contradiu una normativa catalana”. Fins ara, havien estat sentències estatals les que havien parat aquesta o altres lleis d’altres comunitats autònomes que buscaven la universalitat de la sanitat.
Mobilitzar-se perquè el nou Govern derogui el RD
Sobre la voluntat del nou Govern estatal, si bé com destaquen Pedro Sánchez tenia en la seva campanya electoral la derogació del Decret llei, no hi ha moltes expectatives doncs, al seu entendre, “confiar en la classe política és infantil”. Veuen necessari “mobilitzar-se des de tots els àmbits perquè el nou Govern prioritzi tombar el RD abans que altres coses més electoralistes”.
Realitzant un recorregut des de 2012, expliquen que el que han anat fent en major part les comunitats autònomes davant el RD que només permet la sanitat a assegurats o beneficiaris és buscar vies per saltar aquesta normativa. “A Catalunya hi ha hagut tres: una el 2012, una altra el 2015 i l’última eln 2017 a la que se li va donar pes de llei perquè no es pogués tombar a nivell estatal. El que han fet des que les comunitats autònomes han anat traient aquests pegat és anar des de dalt, amb tot el pes de la llei, i anul·lar les instruccions de les autonomies”. Això ha passat amb la del País Basc o la del País Valencià.
Els diners com motiu no serveix
Elvira i Estefanía defensen que la llei nacional d’exclusió sanitària no té cap base socioeconòmica. A més, com explica Elvira, “va sortir com una mesura que, llançada de manera ràpida des del PP, buscava la sostenibilitat, la seguretat i la millora de la qualitat de la sanitat a Espanya. No hi havia ni un informe socioeconòmic que digués que la mesura anava a ser efectiva ni tampoc hi ha hagut cap informe d’aquests 6 anys que ho recolzi ni ningú ha donat cap explicació de l’efectiu que ha estat”.
A més, afegeixen que, atès que la sanitat es finança per impostos, la persona migrant encara que no cotitzi està comprant el seu cartó de llet. “Aquí a Catalunya hi ha un 20% de població migrant i aquestes persones estan pagant la sanitat perquè estan comprant. Paguen però se les exclou… això tampoc té cap base ni cap aplicatiu a nivell legal”, denúncia Elvira.
La conclusió que obtenen és que es tracta d’una “llei racista on es genera una ratlla de qui importa i qui no” on l’argument econòmic cau doncs, per ser un servei públic, “ni que fos deficitari com RENFE s’ha de seguir oferint”, opina Estefanía. També observa la falsedat en els criteris: “s’inferioritza una població per ser estrangers i no importa el seu patiment ni malaltia. Però això si, com els migrants porten malalties contagioinfeccioses aquí si fem un asterisc perquè no ens passin les seves plagues: racistes amb prejudicis a més”.
La importància de la informació: l’Espai de l’Immigrant porta cinc anys lluitant contra l’exclusió
“El risc de totes aquestes modificacions que un anul·li, que el TSJC estigui en contra de la llei de Catalunya… vas a un CAP i no hi ha problema i et donen una targeta sanitària i en un altre cas no funciona. Es dificulta més i es juga més a l’arbitrarietat, la desinformació, la por d’aquesta persona migrant que no té clar si pot anar a l’hospital per si li poden demanar un paper que no té o li pot donar més problemes”, creu Elvira.
És per això que des de l’Espai de l’Immigrant demanen que s’aprovi i s’expliqui bé la normativa a tots els gestors sanitaris però també a la societat. Sense saber com ho farà la nova consellera, saben que sí que hi ha vies per escapar-se la normativa estatal, doncs altres comunitats ho han fet.
Entenen que “des que va sortir el RD això ha estat un joc de competències: jo com a estat trec això, tu poses pegats però com augmentes competències, jo com a estat t’ho intento anul·lar mitjançant lleis”. “El problema d’això”, diu Elvira, “és que el resultat del joc és la salut de les persones”.
Estefanía defineix a les persones amb les quals tracten en el seu momendia a dia com molt dignes i apoderades: “hi ha gent a casa seva patint amb un possible diagnòstic que mai es veurà però amb molta dignitat. Són conscients que viuen en una societat racista, que es juga amb ells, que hi ha una sèrie de lleis que no compten amb ells perquè no poden ni votar”. “Són ells mateixos els qui ho expliquen així, que senten que no són benvinguts quan esperen al CAP, o quan reben un no darrere l’altre”, segueix i ressalta que la seva dignitat li segueix sorprenent. Si això passa, és perquè “tant l’exclusió sanitària com la solidaritat entre i per a migrants estan totalment invisibilitzades”.
Aquestes invisibilitzacions són també les que promouen la por i la desinformació. Alguns dels casos que acompanyen des de l’Espai de l’Immigrant són persones que porten vivint a Catalunya més de 3 anys i no sabien com gestionar la seva targeta sanitària: “si realment hi hagués una sanitat universal hauria d’haver-hi més informació i explicació directa i això no passaria”.
