Actualitat

Ventres de lloguer o gestació subrogada: les claus d’un debat enquistat que emergeix cada poc

Una vegada més el debat ha tornat a ocupar un buit en l’agenda i l’opinió pública. Les paraules de la nova vicepresidenta del Govern i ministra d’Igualtat Carmen Calvo han avivat la polèmica que envolta a un tema polaritzat que sol emergir de tant en tant: Gestació subrogada o ventres de lloguer? Les paraules no són innocents. De fet, per a la socialista no caben “eufemismes amb el llenguatge” i així es va referir a aquesta pràctica en una entrevista en El País: “Els ventres de lloguer són la utilització del cos de les dones més pobres”.

A partir d’aquí, va passar el que passa habitualment. Les xarxes es van omplir d’opinions a un costat i a l’altre per reafirmar una vegada més el stand by en el qual es troba el debat. Aquestes són algunes claus:

Una pràctica prohibida a Espanya

A Espanya la gestació per substitució està prohibida tal com estableix la Llei 14/2006 de 26 de maig sobre Tècniques de Reproducció Humana Assistida. La norma fixa que “la filiació dels fills nascuts per gestació de substitució serà determinada pel part” i declara “nul de ple dret el contracte pel qual es convingui la gestació, amb o sense preu, a càrrec d’una dona que renuncia a la filiació materna a favor del contractant o d’un tercer”.

No obstant això, des de fa anys hi ha col·lectius demanant la regulació a Espanya, la qual cosa fins al moment ha cristal·litzat en una proposta de Ciutadans que haurà de ser debatuda al Congrés. Mentre el debat ha anat guanyant presència, els partits polítics s’han enfrontat a un debat intern que, en el cas del PSOE, va donar lloc a una postura oficial de partit contraria a la regulació. Podem, també dividit, finalment es va unir al “no” i el PP ha anunciat que obrirà el meló en les seves files per determinar la seva posició, encara que aclareix que “la majoria” no recolza la regulació.

Si està prohibida, per què hi ha menors nascuts mitjançant aquesta pràctica?

Actualment hi ha persones que accedeixen a la gestació per substitució fora de les nostres fronteres, en països que sí que la permeten. Malgrat estar prohibida a Espanya, una instrucció de 2010 va instaurar que aquests nens podien ser inscrits com a espanyols en el Registre Civil. A més, el Govern va reconèixer a principis del passat any el dret a rebre prestacions de maternitat i paternitat en la gestació per substitució després d’una sentència del Tribunal Suprem que les avala sobre la base de l’argument que l’atenció dels menors ha de ser “el punt de vista predominant”.

El diàleg calmat com a tercera via

Tant la jurista Violeta Assiego com la sociòloga i investigadora del CSIC Sara Lafuente aposten per escapar de l'”a favor o en contra” i prefereixen emmarcar el debat en “una reflexió assossegada” allunyada d’un escenari polaritzat “que no beneficia a ningú”, apunta Assiego.

“És absurd obviar alguna cosa que està sobre la taula: que ja hi ha nens i nenes en aquest país nascuts mitjançant gestació subrogada. A partir d’aquí caldrà abordar si hi ha dones que volen gestar sense ser silenciades per això i estudiar si se’ls pot atorgar una compensació econòmica i en concepte de què. El que és urgent és evitar el negoci de les empreses que s’estan aprofitant d’aquest buit legal propiciat per un diàleg bloquejat”, argumenta.

Lafuente mostra la seva inquietud sobre “l’altruisme” de les dones al que alguns arguments al·ludeixen per justificar una possible regulació i assegura que les tasques feminitzades “es valoren més com menys es paguen i, per tant, es poden pagar misèries per a treballs d’una càrrega brutal”.

I resumeix el que considera les claus: “Si, com planteja Ciutadans, és bona idea la gestació per substitució, com seria reconèixer-ho i pensar-ho com un treball? Parem-nos a pensar què implica, quant caldria pagar per cobrir riscos, un treball 24/7 durant més d’un any… Si per contra creiem que és explotació de les dones més pobres no serveix de res dir que no volem regular: caldria regular-ho per limitar-ho aquí i fora. El que no volem per a les dones aquí no podem permetre que es normalitzi en altres llocs i sobre altres cossos”.

Què motiva la possible regulació?

Aquest és un altre dels punts calents del debat. Lafuente aposta per centrar l’atenció en què “no és el dret de les dones a decidir sobre els seus cossos” el que motiva les regulacions favorables, sinó “la llibertat de les empreses per fer grans negocis o, en el millor dels casos, la llibertat dels potencials pares i mares per accedir a un servei”.

Davant aquest escenari, també s’alcen veus que demanen el canvi de focus. Entre elles, Violeta Assiego, que considera plausible una regulació que posi el focus en la llibertat de les dones i no en el desig de ser progenitors –”el dret a ser pares no existeix”, enuncia– ni en el benefici econòmic de les empreses intermediàries. “És possible abordar si hi ha dones que vulguin gestar per a uns altres i al mateix temps frenar el negoci neoliberal que hi ha entorn d’aquest tema”.

“El principal motor que impulsa aquestes regulacions és l’expansió del negoci entorn d’una bioeconomia, la reproductiva, que està creixent moltíssim en els últims anys, particularment en l’Estat espanyol”, afegeix Lafuente.

Els arguments a favor i en contra

Algunes opinions crítiques circumscriuen aquesta pràctica en “el control sexual de les dones”, segons el manifest del moviment #NoSomosVasijas, al qual pertanyen sociòlogues, juristes i acadèmiques contràries a la regulació. “Les dones no es poden llogar o comprar de manera total o parcial”, argumenten després d’apuntar a la “diferent relació de poder” que, al seu judici, es dóna entre la mare gestant i els que acudeixen a això.

A l’altre costat es troben els col·lectius de famílies com Son Nuestros Hijos. Antonio Vila Coro, pare per gestació per substitució i fundador de l’organització, qualifica les paraules de Carmen Calvo com una forma d'”estigmatitzar i criminalitzar a les nostres famílies” i apunta al fet que “des de certs sectors es retorcen els arguments per dir que això és una comercialització. És com si dius que adoptant estàs comprant un nen perquè et gastes uns diners. Els que ens tracten d’explotadors no contemplen que es pot fer respectant els drets de totes les parts amb una regulació garantista”.

Des de Son Nuestros Hijos prefereixen no posicionar-se sobre si ha d’haver-hi o no empreses intermediàries. “Això dependrà del model de sanitat en el qual es vulgui emmarcar”, explica el seu portaveu, que lamenta “el desconeixement” que, al seu judici, hi ha sobre la relació que pot establir-se amb la gestant. “Precisament defensem que es reguli a Espanya per evitar la mala praxi que pot donar-se en altres països”.

Alicia Miyares, portaveu de #NoSomosVasijas afirma que “el que fan els ventres de lloguer és revocar un dret fonamental de les dones, el que la filiació la determina el part”, explica la també filòsofa, que emmarca la pràctica en un sistema patriarcal en el qual “existeix l’apropiació del cos de les dones”.

I la llibertat de la dona?

Un dels elements més nomenats és el de la llibertat de la dona gestant. Pot tractar-se d’una decisió lliure? Vila Cor assegura que la gestació subrogada “defensa la llibertat de la dona per decidir sobre el seu propi cos. És una decisió personal que forma part de la seva autonomia i d’això deriva la possibilitat de regular una tècnica emmarcada en la medicina reproductiva que ja a Espanya compta amb la intervenció de terceres persones: donació d’òvuls o esperma. Ara del que parlem és de donar la capacitat de gestar”.

Miyares assegura que la clau radica que “la dona deixa de ser lliure en el moment que signa aquest contracte i perd la llibertat de decisió sobre si mateixa”.

Lafuente també qüestiona la forma en què es tracta l’element de la llibertat de la dona en parlar d’aquest tema, alguna cosa que en la seva opinió sol fer-se “de manera molt desenganxada de la realitat de la majoria de dones gestants, sense parar esment a les condicions materials ni al fet que la normalització d’aquest tipus de treballs biològics pot limitar més que ampliar aquesta llibertat”. Per la seva banda, Assiego aposta per una possible regulació “sense que la situació de vulnerabilitat de la dona sigui el motiu pel qual es presta. Solament és possible partint de la seva lliure elecció”. El debat està servit.

Aquest és un article de eldiario.es