Un dels requisits importants –i no suficientment valorat– del progrés de la medicina al món globalitzat és l’existència d’un codi comú, d’un llenguatge compartit per nomenar de forma inequívoca malalties, lesions, síndromes, causes de lesió i mort, símptomes, signes i altres circumstàncies de la malaltia. Aquest sistema unificat existeix des de finals del segle XIX, es diu ara Classificació Internacional de Malalties (ICD, en les seves sigles en anglès) i s’elabora des de 1948 sota la coordinació de l’OMS. El passat 18 de juny va sortir a la llum l’onzena edició, l’ICD-11, que substitueix l’ICD-10 de 1992 (encara que actualitzat el 2016) i conté al voltant de 55.000 codis de malalties, lesions i causes de mort, amb les quals s’elaboren les estadístiques mundials de morbiditat i mortalitat. Aquesta eina és un compendi actualitzat del saber mèdic, doncs classificar és sempre una forma de conèixer, aparentment la més simple, però en realitat d’enorme sofisticació i transcendència.
L’ICD-11, amb les seves noves entrades i sortides de termes i les seves recodificacions, plasma els avanços mèdics de l’últim quart de segle i està cridat a tenir una influència clara en la recerca i l’atenció mèdiques. Les novetats són moltes, algunes rellevants, com la inclusió d’un nou capítol sobre la salut sexual, que reflecteix els importants canvis dels últims anys basats en el coneixement científic de les dimensions de la sexualitat i la personalitat. La nova classificació de l’ICD-11 sobre els trastorns relacionats amb la salut sexual pot tenir importants implicacions per a les persones i els sistemes sanitaris, ja que comporta que un problema sexual estigui o no inclòs en les cobertures assistencials. Una altra de les importants i polèmiques novetats és la inclusió d’un nou capítol sobre medicina tradicional, ja que alguns interpreten la integració de tota aquesta terminologia com una concessió a la pseudociència.
En general, tots els canvis en aquesta classificació sistemàtica són fruit del treball continu de grups d’experts en cada camp. Molts d’ells han generat un gran debat que ha tingut ressò en les revistes científiques. Així, per exemple, els neuròlegs i neurocirurgians han aconseguit finalment que l’ictus aparegui inclòs en l’ICD-11 en el capítol sobre les malalties del sistema nerviós, després de ser rescatat del feu de les malalties circulatòries. En un instructiu article publicat ara a The Lancet (Ictus en l’ISD-11: la fi d’un llarg exili), els autors expliquen com ha evolucionat el coneixement i el tractament de les malalties cerebrovasculars en l’últim mig segle i les nefastes conseqüències de la seva incorrecta classificació. No obstant això, altres anhelats canvis, com la substitució del polèmic terme esquizofrènia per malaltia de Kraepelin o altres denominacions, no van arribar a materialitzar-se.
L’ICD-11, com a primera classificació sistemàtica del segle XXI, és una base de dades terminològica digital, multiplataforma, interconnectada i multilingüe. És un producte que neix i creix en internet. No és sorprenent, per tant, la incorporació de nous codis per als trastorns del joc dins i fora de la xarxa, que ja està tenint com a correlat la creació de centres especialitzats per atendre les addiccions als videojocs i a internet, com el que el National Health Service britànic crearà a Londres. El nou ICD-11 serà adoptat pels estats membres de l’OMS el 2019 i el seu ús es generalitzarà el 2022. Però fins llavors i després seguirà actualitzant-se lleugerament cada any i més a fons cada tres anys. Del bon ús dels seus 55.000 codis alfanumèrics depèn en bona mesura el progrés de la medicina i de les cures de salut. Perquè cadascun d’aquests codis és realment molt més que un codi.
