Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Què és la ciència?, es preguntava George Orwell el 1945, en un article en el setmanari britànic Tribune, a propòsit de la utilitat d’estendre l’educació científica a la població i, alhora, d’implicar més als científics en els assumptes públics. Amb la seva habitual agudesa, apuntava que la paraula ciència s’usa almenys en dos sentits, segons la conveniència, i que el fet de saltar de l’un a l’un altre enterboleix el debat. D’una banda, designa les ciències naturals i exactes, com la química i les matemàtiques; i, per un altre, “un mètode intel·lectual que arriba a resultats verificables raonant en manera lògica a partir dels fets observats”. Encara que per als científics i persones instruïdes la ciència és primer de tot una manera crítica de pensar i comprendre el món, el comú de la gent assimila la ciència amb les disciplines experimentals. Segons Orwell, aquesta confusió és, en part, deliberada i corporativista, doncs promou la preeminència dels científics per raonar i opinar amb major fonament, fins i tot sobre assumptes aliens a les ciències, evitant de pas que qualsevol que desplegui un pensament racional, metòdic i crític sigui considerat científic.
Molt ha plogut des dels temps d’Orwell, incloent-hi pluges radioactives i àcides. En aquest temps s’ha despertat la consciència social sobre els perills d’algunes aplicacions del coneixement científic i ha canviat la imatge social de la ciència (entre altres coses, la medicina, que no és una ciència, ha desbancat a la física de l’imaginari científic popular, i les aplicacions tecnològiques han estat pujades als altars del progrés). Amb tot, el prestigi de la ciència segueix sent considerable i fins és possible que hagi millorat l’educació científica. L’auge de les ciències socials, des de l’economia a les “ciències de la informació”, ha contribuït a ampliar l’espectre dels homes de ciència, encara que en l’imaginari popular la bata blanca, associada als treballs de laboratori i les ciències de la salut, segueix sent un poderós fetitxe. No obstant això, no està clar que la ciutadania tingui un coneixement clar de què és la ciència i molt menys que el pensament crític i científic s’hagi imposat al pensament màgic i que el seu ensenyament estigui d’acord amb el prestigi social de la ciència. Si la ciència és realment un mètode i una disciplina de pensament, l’educació i divulgació científiques haurien d’incidir més en el pensament crític.
Contra el que alguns puguin creure, la ciència és una forma de comprendre el món radicalment antidogmàtica, incerta i provisional. Això és alguna cosa que va intuir abans que ningú Anaximandro de Milet, al segle VI aC, segons explica Carlo Rovelli en el seu llibre El naixement del pensament científic. Com assenyala aquest físic teòric, la ciència és una cerca contínua de la millor manera d’explorar i de pensar el món, una aventura intel·lectual que qüestiona contínuament el que es coneix per oferir respostes cada vegada millors. Són tantes les disciplines científiques i tan variat el ventall de mètodes, que resulta complicat oferir una definició breu i precisa de la ciència, fins i tot per als professionals. Però en el nucli mateix d’aquesta forma de coneixement, radicalment diferent del religiós i de l’artístic, està sens dubte el pensament crític. Avui, com en els temps d’Orwell, la competència científica d’un investigador no garanteix que sigui capaç de desplegar un pensament crític i racional fos de l’àmbit de la ciència. En aquest sentit, el pensament de George Orwell segueix sent molt més crític i científic que el de molts investigadors de bata blanca quan raonen sobre assumptes polítics i socials.
