La història de Pedro és la del periple d’una persona que viu amb VIH, però s’ha trobat amb les traves que, des de 2012, ha suposat no tenir permís de residència a Espanya, malgrat portar 20 anys vivint aquí. La primera, la por a acudir a l’hospital per estar en situació irregular. La segona, el desconeixement del personal mèdic que, al principi, no va oferir a aquest home colombià l’atenció que necessitava, tot i que Galícia garanteix en una normativa pròpia la cobertura sanitària als qui pateixen aquestes malalties. La tercera, quedar-se sense accés als fàrmacs quan es va mudar a altres ciutats a la recerca de treball.
Quan va tornar a Galícia i va començar els tràmits per recuperar de nou l’atenció sanitària, la Policia li va obrir una ordre d’expulsió. Finalment, amb el suport de Metges del Món, va aconseguir detenir la seva deportació i tramitar una autorització de residència per motius humanitaris. Ja amb targeta sanitària, Pedro continua amb el seu tractament i ha seguit millorant. El seu cas ha estat documentat per la Xarxa de Denúncia i Resistència al Reial decret de reforma sanitària (Reder).
Fa sis anys, l’1 de setembre de 2012, va entrar en vigor el decret 16/2012 impulsat pel Govern de Mariano Rajoy. Aquell dia, milers de persones ‘sense papers’ que fins llavors podien sol·licitar cita amb el seu metge de capçalera i ser ateses com qualsevol altre ciutadà, van quedar d’un dia per a un altre excloses del sistema sanitari. Es van esborrar els seus historials mèdics, es van desactivar les seves targetes sanitàries. Solament serien ateses en cas d’urgències o quan es tractés d’embarassades i menors d’edat. Més de 870.000 targetes van ser retirades, segons les dades que va donar el propi Executiu.
Aquest dijous, el Congrés ha avalat la recuperació de la sanitat universal que el Govern de Pedro Sánchez va engegar a través d’un decret llei. “L’accés al Sistema Nacional de Salut en condicions d’equitat i d’universalitat és un dret primordial de tota persona”, enuncia el nou decret, que ha rebut el vot en contra del PP i l’abstenció de Ciutadans. La llei elimina les figures de persona “assegurada i beneficiària” que contenien condicions que excloïen als immigrants residents a Espanya en situació irregular i recupera el dret de totes les persones, “en les mateixes condicions”, a l’atenció sanitària.
Per als col·lectius socials que porten anys batallant contra les conseqüències del decret 16/2012, la nova legislació és “un pas positiu”, però cap a una meta “encara distant” i demanen al Govern que aprovi aviat el reglament “per garantir l’assistència en igualtat de condicions” a totes les persones que viuen a Espanya. “Aquest és un pas molt definitiu per acostar-nos a la fi de l’exclusió sanitària, però el que s’ha aprovat no implica que s’elimini radicalment qualsevol causa d’exclusió. Encara hi ha zones d’ombra”, sosté Eva Aguileña, portaveu de xarxes.
Entre elles esmenta que el dret a l’assistència pública se supediti al fet que la persona demostri, amb l’empadronament, que no es troba en situació d’estada temporal, és a dir, que porti més de 90 dies en territori espanyol. “Ens preocupa que s’exigeixi demostrar-ho amb l’empadronament, perquè l’empadronar-se és una barrera purament administrativa i moltes vegades depèn dels ajuntaments”, explica Aguilera.
“També ens preocupen aquests 90 dies fins que poden accedir a la targeta sanitària. Veiem un buit en el qual no es garanteix l’assistència amb càrrec a fons públics a menors, dones embarassades, sol·licitants d’asil, etc.”, agrega. “Esperem que aquestes llacunes s’esmenin en el reglament”.
4.755 persones excloses
Des de l’aprovació de la reforma sanitària, les organitzacions socials van començar a veure les seves oficines plenes de casos de persones als qui els havia estat denegada l’assistència mèdica. Des de 2014, la plataforma Reder ha documentat els casos de 4.755 persones que s’han vist excloses d’aquesta atenció, encara que temen que les dades siguin majors. “Han estat sis anys de molt patiment innecessari per a moltes persones en situació molt fràgil, que han patit el pitjor de les retallades. Els casos documentats no són molts perquè no són tots: són els qui en algun moment han acudit a les organitzacions, però no sabem quantes persones s’han quedat desateses”, destaca la portaveu.
Aquestes persones solament podien rebre assistència en situacions excepcionals: dones embarassades, menors d’edat, situacions d’urgència, víctimes de tràfic en període de reflexió i persones sol·licitants d’asil. No obstant això, les ONG han denunciat els errors sistemàtics als centres sanitaris públics a l’hora de complir amb aquesta obligació i la confusió imperant entre el personal mèdic arran de la norma. Les organitzacions han documentat els casos d’exclusió sanitària de 194 dones embarassades, 322 menors d’edat, 45 sol·licitants d’asil o 443 persones a les quals se’ls va denegar o se’ls va facturar l’atenció indegudament quan van passar per urgències.
En tots aquests anys, hi ha hagut diversos noms propis, però un d’ells ha estat present en totes les denúncies de les ONG, el d’Alpha Pam, un jove senegalès sense targeta sanitària que va morir de tuberculosi a Mallorca el 2013. El cas va acabar en els tribunals i la família va recórrer el seu arxivament el setembre passat. Altres dues dones, Soledad Torrico i Jeanneth Beltrán van morir sense poder acudir de manera normalitzada al metge. Segons un estudi publicat el març de 2018 per investigadors de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona, durant els seus primers tres anys d’aplicació, les restriccions imposades pel decret va augmentar la taxa de mortalitat dels migrants sense papers en un 15%.
Les organitzacions socials també s’han fet ressò de casos com el de Milagros Villalobos, una dona migrant embarassada que va patir un avortament després de ser rebutjada diverses vegades per un hospital públic valencià. O el de Lorda, de 71 anys, que malgrat patir osteoporosis, diabetis i hipertensió i comptar amb residència legal per reagrupació familiar, no era atesa als centres sanitaris i sobrevivia gràcies a l’assistència de les ONG i metges desobedients.
Des de 2012, moltes persones s’han vist privades de cures essencials. Les ONG han denunciat la situació de persones amb malalties greus, i han documentat 68 casos de càncer, 88 casos de malalties cardiovasculars, 116 de diabetis, 92 d’hipertensió, 68 casos de salut mental greu o 45 casos de VIH.
El paper de la societat civil i les autonomies
No obstant això, la reforma del PP es va trobar de front amb la resistència de part dels professionals sanitaris, que es van negar a aplicar la mesura i han seguit atenent a les persones excloses exposant-se a sancions. És el cas de la Societat Espanyola de Medicina Familiar i Comunitària, que va promoure un registre d’objectors de consciència que va superar el miler d’adhesions.
També han jugat un paper important els grups d’informació i acompanyament impulsats des de les ONG i plataformes ciutadanes davant la “inseguretat i la confusió” que aquest decret va suposar, “la qual cosa ha perjudicat persones que sí que havien de ser tractades”, sosté Reder. “Són moltes més les persones que s’han inhibit d’acudir a la sanitat pública per temor a la resposta que anaven a rebre. Les persones que tramiten el seu permís de residència el que més temen és un possible enfrontament amb l’administració pública. Que en reclamar una factura es generi algun tipus de conflicte i et fitxin”, explica Aguilera.
La resposta de les comunitats autònomes, algunes de les quals es van declarar insubmises al decret, també ha ajudat a mitigar l’impacte del decret 16/2012. A dia d’avui, excepte Castella i Lleó, Ceuta i Melilla, gairebé totes les autonomies compten amb algun tipus de normativa o mesures perquè aquestes persones poguessin accedir al sistema sanitari públic, encara que des de l’aprovació d’aquestes, Reder també ha documentat desenes de casos de migrants exclosos. Catalunya, País Basc, Navarra, Astúries, Andalusia o Canàries van rebutjar la norma i han regulat, dins de les seves competències, en aquesta línia.
“El paper de les comunitats ha estat determinant en rebel·lar-se, en decidir no complir i desenvolupar les seves pròpies normatives autonòmiques, ja sigui en forma de rang de llei o instruccions internes des de l’administració. Si haguessin aplicat el decret rigorosament, el seu impacte hauria estat molt menor”, recalca la portaveu de Reder. Des de la plataforma, no obstant això, s’ha apuntat també als “desequilibris” i l’arbitrarietat que han causat aquests diferents nivells de regulació: en la pràctica, al seu judici, les persones han tingut més o menys drets en funció del lloc en el qual residien.
Diversos territoris i el Govern central van presentar recursos davant el Tribunal Constitucional per diferents motius, com per la invasió de competències i restricció de drets fonamentals. El Constitucional ha anul·lat les normes del País Basc i la Comunitat Valenciana que tractaven de garantir aquesta cobertura. Per la seva banda, diversos organismes de Nacions Unides i del Consell d’Europa van subratllar que la reforma contravenia els convenis internacionals de drets humans.
La norma d’exclusió sanitària va ser defensada durant el Govern del PP com una mesura d’estalvi econòmic, com el copago farmacèutic. No obstant això, a dia d’avui, no s’ha provat aquest suposat impacte beneficiós en les arques de l’Estat. Així va quedar reflectit en els informes de la Defensora del Poble i també en un acte del Constitucional que va restaurar la validesa de la Llei Navarresa d’Assistència Sanitària. Per contra, la posició del Govern ha estat la d’afirmar que gràcies a aquesta normativa la sanitat espanyola seguia sent universal. Així ho ha tornat a defensar aquest dijous la portaveu popular, María Teresa Angulo, qui ha assegurat que “va ser el PP el que va garantir la sostenibilitat del sistema sanitari i garantint el seu caràcter universal, públic i gratuït”.
A l’espera que es concreti el reglament que donarà forma al decret aprovat, per a Aguilera hi ha un últim motiu de preocupació, però ara no solament tira la vista enrere, a aquests sis anys, sinó al futur. “Quan es va aprovar aquesta mesura, es va fer amb tota una bateria de discurs xenòfob. El missatge era: ‘Tu véns de fora i ja t’has d’estar morint per poder ser atès’. Això va donar via lliure a totes aquestes actituds xenòfobes que ja existien en la societat i el propi sistema de salut. S’ha permès que en l’opinió pública s’assenteix la visió que es pot discriminar a les persones d’un dret humà en funció de la seva situació administrativa o la seva nacionalitat. És difícil desmuntar això, i temem que hagi calat”, sentència.
