El passat 9 de setembre, el diari The New York Times va publicar en la portada de la seva edició dominical que Josep Baselga “va ometre els llaços financers de dotzenes d’articles de recerca en prestigioses publicacions”. El reportatge, elaborat en col·laboració amb ProPublica, denunciava que en els treballs del destacat oncòleg no s’informava sobre el conflicte d’interès de les seves recerques amb la indústria. Baselga havia rebut finançament de diverses empreses farmacèutiques i biotecnològiques i no havia avisat d’això.
Aquest tipus de conflicte sorgeix quan el criteri i les accions d’una persona poden veure’s influenciades per altres interessos. “Declarar-los és una obligació ètica amb la comunitat, els pacients i la societat”, comenta a Sinc per telèfon Álvaro Rodríguez-Lescure, vicepresident de la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM).
No solament la ciència, altres àmbits, com la política, poden veure’s afectats per aquesta qüestió deontològica. Per exemple, la llei d’incompatibilitats de 2015 sobre alts càrrecs estableix que aquests han d’esperar dos anys abans de col·laborar amb empreses privades. Aquesta mesura pretén evitar el que es coneix vulgarment com a ‘portes giratòries’.
Per què cal declarar-ho
En recerca, el conflicte d’interès pot esbiaixar el disseny d’un experiment o un assaig clínic per provar un fàrmac i la difusió dels resultats. El disclosure, concepte anglosaxó que fa referència a la revelació per part del científic del conflicte d’interès amb la indústria, és una garantia de transparència i independència en els seus articles científics i en les presentacions en congressos.
Tant la Societat Estat-unidenca d’Oncologia Clínica (ASCO), des de 1994, com la Societat Europea d’Oncologia Mèdica (ESMO), més recentment, defensen la necessitat de fer explícit el conflicte d’interès. “Ens adherim a l’esperit de les dues societats”, diu Rodríguez-Lescure en nom de la SEOM.
Les polítiques d’independència editorial d’ESMO es van aprovar a la fi del 2011, van entrar en funcionament a l’any següent i es van revisar en 2015. El seu criteri estableix que el conflicte d’interès ha de donar-se a conèixer a partir dels 500 euros, a títol personal, i dels 10.000 euros, en el cas de les institucions, rebuts durant els últims dotze mesos. A part, ESMO també té en compte interessos no financers, com les assessories en companyies privades.
Els estat-unidencs són més concrets si cap. ASCO estableix fins a vuit relacions amb l’empresa que els investigadors han de donar a conèixer: ocupacions remunerades, posats de lideratge, activitats de consultoria, conferències, testimoniatges d’experts, interessos de propietat, fons de recerca i honoraris per interessos de propietat intel·lectual.
Les relacions entre científics i indústria no es consideren impròpies per si, sempre que es posin de manifest per preservar valors, segons ASCO, d'”equilibri, independència, objectivitat i rigor científic” d’investigadors, programes de recerca i formació, i guies de pràctica clínica. En canvi, la realitat és una altra. Segons un estudi publicat el mes passat en JAMA Oncology, un terç dels oncòlegs no va revelar la seva relació amb l’espónsor de l’assaig clínic.
Replantejar-se el conflicte d’interessos no és anodí. Ambdues societats han actualitzat les seves polítiques en diverses ocasions per adaptar-les als canvis en recerca. L’última versió d’ASCO va ser revisada el 2013 amb forta polèmica entre la comunitat investigadora i va fracassar en la regulació d’algunes mesures en semblar-se a les que es prenen en la sorra política.
Inicialment, la intenció d’ASCO era que les seves dues revistes científiques, Journal of Clinical Oncology (JCO) i Journal of Oncology Practice (JOP), no acceptessin manuscrits d’autors en posició de primer, últim i de correspondència, que haguessin estat emprats, inversors o conferenciants de companyies mèdiques durant els dos anys previs a l’enviament de l’article. La revolada que va causar aquella mesura la va deixar en suspens i quatre anys més tard es va retirar.
Deixant aquesta polèmica de costat, en l’última revisió de polítiques, a diferència de les anteriors, ASCO va ampliar la declaració del conflicte d’interès a tot tipus de treballs, no només als assajos clínics; a les organitzacions, no només als individus; i al primer i últim autors, així com els de correspondència, no solament a l’investigador principal.
“Dolent no és tenir conflictes, sinó no declarar-los”, aclareix Rodríguez-Lescure, que opina que la transparència i l’honradesa “es troba a faltar en molts àmbits de la vida, no solament en la ciència”.
La declaració dels investigadors sempre és per iniciativa pròpia, una limitació de la qual ASCO admet no tenir ni “l’autoritat” ni “els mitjans” per verificar aquesta informació. Més enllà de l’honorabilitat de l’investigador, les sancions per no respectar el conflicte d’interès no estan clares i cada revista estableix un període en el qual el científic no pot tornar a publicar en aquesta capçalera.
Com es publica un article científic
La publicació d’un article científic és una tasca àrdua. Primer, els investigadors manen el manuscrit del treball a la revista científica on volen difondre-ho. Si és acceptat, l’article passa per un procés de revisió per parells, en el qual experts anònims examinen el text i ho revisen per demanar les modificacions oportunes als seus autors abans de la publicació.
En aquest procés, la declaració de conflicte d’interessos és clau. Moltes vegades, sense aquest aclariment el text no passa al procés de revisió per parells. Per exemple, la política de les revistes de l’Associació Estat-unidenca per a la Recerca sobre Càncer (AACR) exigeix als autors que deixin constància d’això a la primera pàgina del treball, fins i tot si aquest no existeix.
Però aquí cada mestre té el seu llibre. No existeix unanimitat en la fórmula universal a l’hora de declarar el conflicte d’interessos, per molt que el Comitè Internacional d’Editors de Revistes Mèdiques creés un formulari per intentar unificar-ho. De totes maneres, tots són “repetitius i exhaustius”, segons Rodríguez-Lescure, que diu haver respost sobre això fa dos dies en sotmetre un article a revisió.
Sobre la font de finançament dels estudis, ASCO considera que si la totalitat o una part del treball està sufragat pels Instituts Nacionals de Salut (NIH, per les seves sigles en anglès) dels Estats Units, l’objectivitat i la independència estan assegurades en comptar amb diners públics. En canvi, quan la indústria finança l’estudi la transparència es torna més rellevant.
El conflicte d’interès, sigui o no financer, és “ubic” en medicina, assenyala un article d’opinió de 2012 en JAMA, que recorda que el remei més adequat és la seva declaració. No obstant això, els seus autors adverteixen que la revelació no és “la panacea” i té també efectes adversos, com l’autoritat moral per mostrar resultats sense contrastar. Al final, ser honest és un compromís ètic i moral amb la transparència en recerca.
