Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Aquesta tardor de 2018 es compleixen 100 anys de la mal anomenada grip espanyola. Aquesta pandèmia va causar uns 50-100 milions de morts (el 3-6% de la població mundial), potser tants o més que la Primera i la Segona Guerra Mundial juntes (17 i 60 milions). Un segle després, el virus de la grip és l’agent infecciós més estudiat, però dista molt de ser el millor conegut. Molts dels factors que influeixen en la seva virulència i en l’extensió de les epidèmies anuals segueixen sense ser compresos. Prova d’això és que la capacitat preventiva és molt limitada i que hi ha un ampli marge d’incertesa per anticipar com serà la pròxima temporada gripal i quan pot arribar una gran pandèmia com les que ocorren tres o quatre vegades cada segle. Amb tot, hi ha obertes algunes prometedores vies per posar cèrcol a aquesta infecció, tant a nivell immunològic com a epidemiològic.
Una de les claus sembla estar en conèixer com es produeix la petjada immunològica que deixa el primer contacte amb el virus, normalment abans dels tres anys de vida. Aquesta petjada (imprinting) capacita al sistema immune per respondre al primer tipus de virus que va entrar en l’organisme, però no tant a altres varietats (l’elevada mortaldat de la grip espanyola es va deure, entre altres factors, al fet que era un virus nou per als joves soldats). Quan el virus de la grip es replica en les cèl·lules que infecta no surten còpies exactament iguals, i aquesta capacitat mutagènica és el que ho fa tan esmunyedís i agressiu. Això explica en part que no hi hagi una vacuna universal per a la grip com n’hi ha per a altres infeccions i que les vacunes anuals tinguin una eficàcia reduïda i minvant amb el temps. Per superar aquests esculls, els científics creuen que cal conèixer a nivell molecular com respon el sistema immune a la primera infecció. I per a això es va a iniciar als EUA un gran estudi de cohorts amb nounats per saber com s’enfronten al virus almenys durant els seus tres primers anys de vida.
El millor coneixement dels factors externs que influeixen en la virulència i característiques de l’epidèmia anual, des del clima a la manera de vida de la gent, és també una via per millorar el seu control. En aquesta línia, s’ha publicat recentment un estudi a Science que mostra que a les ciutats de major grandària i amb major mobilitat humana la temporada de grip és més extensa, perllongant-se més enllà dels mesos de tardor, que són els més favorables per a la transmissió del virus. En canvi, en els nuclis menys poblats, la temporada es concentra en unes quantes setmanes, aconseguint pics de gran intensitat quan les condicions de baixa humitat afavoreixen el contagi. Els resultats d’aquest estudi impliquen que les mesures de control haurien de variar en funció de la grandària poblacional: en les grans urbs caldria posar èmfasis a prevenir el contagi, i en les petites a garantir que els serveis sanitaris no es desbordin i puguin donar una atenció de qualitat durant el pic de l’epidèmia.
De moment, no obstant, res d’això permet anticipar com serà la pròxima temporada gripal i quan hi haurà una nova pandèmia. L’última va ser la de 2009, que va causar uns 575.000 morts, i l’anterior es remunta a 1968, amb un balanç d’entre mig milió i dos milions. Amb les línies de recerca comentades i amb unes altres es pretén reduir l’impacte d’aquesta infecció en la salut, alhora que espantar el fantasma de la grip espanyola, una pandèmia que ni es va originar a Espanya ni va tenir aquí el seu principal focus. Eren temps de guerra i, per no minar la moral de la tropa, els països combatents van silenciar una epidèmia que estava sent més mortífera que la guerra mateixa. En canvi, a Espanya, que era un país neutral, es van airejar els casos. I d’aquí el seu nom.
