Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Els lligaments de l’articulació del turmell són unes estructures que es troben agrupades per dos grans complexos lligamentosos: el lligament col·lateral lateral —situat en la part lateral de l’articulació i format per tres lligaments que són independents entre si— i el lligament col·lateral medial o lligament deltoidal. Ara, científics de la Universitat de Barcelona (UB) han definit una nova estructura anatòmica en aquesta articulació: el complex lligamentós fibulotalocalcani lateral (LFTCL, per les seves sigles en anglès).
La descripció d’aquesta estructura anatòmica ha estat possible gràcies a l’examen d’unes fibres que connecten dos dels components del lligament col·lateral lateral. A més, per primera vegada es descriu una de les parts d’aquesta nova estructura com intraarticular. Aquests resultats, publicats a Knee Surgery, Sports Traumatology, Arthroscopy, canvien la comprensió d’aquesta articulació i podrien explicar per què molts esquinços de turmell produeixen dolor fins i tot mesos o anys després de la lesió inicial.
Els lligaments laterals del turmell són els que es lesionen amb més freqüència en el cos humà, especialment a causa dels esquinços de turmell. És més, la majoria de les persones que pateixen aquesta lesió tenen molèsties en el turmell que s’allarguen en el temps, i una tendència a patir un nou esquinç que fins ara la medicina no ha pogut explicar.
“Aquesta falta d’explicació va ser la clau per canviar la manera d’abordar la dissecció dels lligaments, i llavors ens vam adonar que unes fibres de connexió entre lligaments eren eliminades de forma habitual perquè es pensava que no formaven part del lligament”, explica Miquel Dalmau Pastor, investigador de la Unitat d’Anatomia i Embriologia Humanes i del departament de Patologia i Terapèutica Experimental de la UB.
Segons el nou treball, aquestes fibres connecten el fascicle (conjunt de fibres lligamentoses) inferior del lligament talofibular anterior i el lligament calcaneofibular, dos dels tres components del lligament col·lateral lateral. “Aquesta connexió mai s’havia descrit, i en contra del que es pensava fins ara, suggereix que els dos lligaments que connecta són una unitat funcional. És a dir, que es podrien considerar aquests dos lligaments connectats com una estructura anatòmica única, que hem denominat complex lligamentós fibulotalocalcani lateral”, explica Dalmau Pastor.
Aquesta descripció també encaixa amb algunes publicacions de caràcter clínic que posaven de manifest els bons resultats de la reparació aïllada del lligament talofibular anterior en casos de lesió completa dels lligaments talofibular anterior i lligament calcaneofibular. “Aquestes publicacions ens van fer pensar que si reparant solament el lligament talofibular anterior també es reparava el lligament calcaneofibular, això solament podia passar si hi havia alguna connexió entre els lligaments”, recorda Jordi Vega.
Implicacions en el tractament de l’esquinç
La dissecció acurada de la càpsula articular del turmell també ha permès identificar per primera vegada el component intraarticular del lligament talofibular anterior. Aquest lligament estaria format per dos fascicles, un de superior i un d’inferior, que es troben respectivament dins i fora de l’articulació. El fascicle inferior, juntament amb el lligament calcaneofibular i les fibres arciformes que els uneixen, formarien el complex fibulotalocalcani lateral, que seria per tant una estructura extraarticular.
El fet que part del lligament talofibular anterior anés una estructura intraarticular podria tenir implicacions en l’evolució i el tractament de les lesions de turmell.
“Aquesta troballa ens fa pensar que el comportament després d’una lesió serà similar al d’altres lligaments intraarticulares, com el lligament creuat anterior del genoll, que no són capaços de cicatritzar per si sols quan es trenquen, la qual cosa fa que l’articulació quedi inestable i requereixi una intervenció quirúrgica en molts casos”, subratlla Dalmau Pastor.
Aquests resultats permetrien explicar per què molts esquinços produeixen dolor encara que la persona segueixi el tractament recomanat pel seu metge o fisioterapeuta. “En ser intraarticular, el lligament no cicatritza i la inestabilitat de l’articulació els segueix produint dolor i fa que aquests pacients tinguin moltes possibilitats de patir més esquinços i de desenvolupar altres lesions en el turmell”, destaca Francesc Malagelada.
A més de l’observació anatòmica en les disseccions realitzades a la Universitat de Barcelona, els investigadors han estudiat com es comporten dinàmicament els lligaments. “El fascicle superior del lligament talofibular anterior, a més de ser intraarticular, no és una estructura isomètrica, és a dir, que es relaxa quan el peu està en flexió dorsal, i es tiba quan està en flexió plantar. En canvi, el fascicle inferior, les fibres arciformes i el lligament calcaneofibular –és a dir, el complex lligamentós descrit– són estructures extraarticulars i sí que són isomètriques, per la qual cosa sempre estan en tensió en qualsevol posició del peu”, conclou M.ª Cristina Manzanares.
A causa de la gran novetat que representa aquesta estructura, s’han iniciat diversos projectes de recerca sobre la seva biomecànica, histologia i clínica, coordinats per aquest equip de la UB i en col·laboració amb Roure, de la Universitat Politècnica de Catalunya; James Calder, de l’Imperial College de Londres, i Gino Kerkhoffs, de la Universitat de Ámsterdam. Es tracta d’un projecte finançat pel Grup de Recerca i Estudi en Cirurgia Miniinvasiva del Peu (GRECMIP).
