El 19 de juny de 2015, dos estudiants de medicina que acabaven de rebre la seva llicenciatura al Paranimf de la Universitat de Barcelona, es van escapar un moment de les felicitacions d’amics i familiars, van seure en un racó i es van intercanviar regals. Marina va regalar a la seva companya sis fotos, una de cada any en què havien estudiat juntes, i Clàudia li va regalar un text que deia: “Comencem pel principi. Podràs pensar que tot es va iniciar fent voltes pel pati de l’escola. No és cert. El que ens ha unit sempre ha estat la Medicina”. Per entendre aquesta al·lusió a “fer voltes al pati de l’escola” cal mirar enrere, quan Marina i Clàudia cursaven quart d’ESO i un d’aquells dies en què passejaven pel pati van decidir que volien canviar el món i que per a fer-ho estudiarien Medicina.
L’autora d’aquell text era Clàudia del Santo i deu anys després s’ha convertit, inopinadament i sense pretendre-ho en absolut, en una cara visible de les reivindicacions dels metges catalans. I ho ha estat gràcies a un altre text. Li ha donat la volta a la banalitat del mundialment conegut ‘Despacito’ per a convertir-lo en un himne reivindicatiu.
https://www.youtube.com/watch?v=ePxlgofsx-Q
Un reflex perfecte de la personalitat de l’autora, una mostra clara que la reivindicació no està renyida amb el somriure. Només es tracta de trobar l’equilibri.
Una altra forma de denunciar les retallades
En el moment en què el vídeo va ser compartit en un xat de metges en vaga, allò es va desbordar. Ella només pretenia que els seus companys s’aprenguessin la lletra per cantar-la en la manifestació de l’endemà. A manera de tutorial. Però va córrer per la xarxa, va arribar a internet i Clàudia es va veure requerida pels mitjans com mai hagués imaginat. Tenia por que es desvirtués la naturalesa de la protesta, però va aconseguir concentrar, d’una manera amable i divertida, les mirades sobre les retallades, la precarietat, la manca de temps per atendre els pacients. En síntesi: sobre el deteriorament de la sanitat a Catalunya per la falta d’inversions.
Un dels professors que observava com Clàudia i Marina donaven voltes per aquell pati de l’Escola Sadako va ser dels primers a mostrar el seu entusiasme. “No he pogut evitar, en veure’l, tenir un sentiment d’orgull cap a la feina ben feta de l’escola. Si som capaços de formar joves crítics, creatius i curosos, joves rebels que reclamin dignitat per a la seva professió i el benestar comú, per reduir la desigualtat i fomentar la justícia social, la llibertat i la dignitat humana, companys, podem felicitar-nos i sentir-nos absolutament recompensats pel nostre esforç. Us ho havia de compartir! El signava Jordi Nomen, que va ser el seu professor de Filosofia, Ètica i Socials durant diversos anys i és autor del llibre “El nen filòsof: com els infants poden aprendre a pensar per ells mateixos”.
Una especialitat poc sol·licitada
Clàudia del Santo és metgessa de família perquè li agrada parlar amb la gent. Va tenir algun dubte sobre si el camp de la psiquiatria també li podria oferir aquest vessant propera i humana de la medicina (sembla un contrasentit, però hi ha metges als quals no els agrada parlar amb la gent). Però això va durar poc. Quan va començar la preparació del MIR, ja tenia clar que volia ser metgessa de família.
Per això estava tan tranquil·la abans d’entrar al Ministeri de Sanitat, a Madrid, el dia que havia d’escollir plaça. Perquè era conscient que pocs llicenciats volen dedicar el seu projecte professional a una especialitat que a hores d’ara resulta tan poc atractiva i tan mal remunerada (encara que això últim és una qüestió comuna a tots els professionals sanitaris).
Va sortir radiant del ministeri, amb el seu destí: Barcelona Ciutat ICS, que inclou els grans centres sanitaris de l’Institut Català de la Salut. Era un pas més cap a la seva aspiració d’exercir en un barri popular. Aquest pas el va donar pocs dies després: com Hospital docent va triar Sant Pau i com CAP per desenvolupar la seva residència, el barri del Carmel, aquell que tan bé va retratar Juan Marsé.
Projectes a Àfrica
Però Clàudia té altres projectes que van una mica més lluny. Aspira, al costat de tres companys, a posar en marxa una iniciativa de cooperació a l’Àfrica. Les vacances de l’any passat les van passar a Rumi, a Rwanda. El concepte de vacances és, en aquest cas, una mica singular, ja que va consistir en oferir-se a treballar en un hospital que havien creat quaranta anys enrere unes monges catalanes, Dominiques de l’Anunciata.
A treballar i a formar-se, perquè això és el que pretenien, un primer contacte amb la població. I amb aquest bagatge, al seu retorn Clàudia del Santo va sol·licitar que la rotació externa que realitzen tots els metges residents tingués lloc en aquest hospital de Rumi.
Aquest passat estiu ja no era un metge voluntari sinó part de l’equip de l’hospital. El seu objectiu, sempre pensant en el seu projecte de futur, “conèixer a la comunitat i el sistema sanitari”. Clàudia recorda, amb la veu gastada pels crits de la vaga, que ”»no només exercia com a metge de família. Feia de tot, però tractava especialment de comunicar-me amb la gent”. Per això, quan va tornar a Barcelona es va dedicar a estudiar francès, perquè havia observat que era l’únic idioma (més enllà del nadiu) que li permetia parlar -sempre parlar- amb la gent gran.
Donar-li la volta a la precarietat
Clàudia del Santo i diversos residents de R3 i R4 han impulsat a Catalunya una plataforma que va sorgir fa uns cinc anys en diferents punts d’Espanya i que aspira a remoure la medicina de família. Volen donar-li la volta a la precarietat amb la qual estan obligats a treballar, a explorar fórmules que els permetin, per exemple, organitzar congressos mèdics sense el patrocini de la indústria farmacèutica.
La iniciativa va ser batejada com La Cabecera, un homenatge als metges de capçalera que, com expliquen i canten en l’adaptació de ‘Despacito’ que ha escrit Clàudia del Santo, no tenen grans pretensions ni grans exigències, només “Quiero visitarte bien y despacito, / mirarte a los ojos y no a lo que escribo, / poder escucharte largo y tendido/ “.
Escoltar, parlar. El que va portar Clàudia a decantar-se per la medicina.
5 comentaris
Felicidades Claudia , tu humanidad y aspiraciones lo dicen todo de ti . Has elegido tu profesión adecuadamente y por una vocación auténtica . Lo malo es que quienes la lideran aquí no lo priorizan , aunque cuando sean pacientes también querrían que les atendieran despacio … a no , que ellos nos gestionan , pero acuden a la privada .
Gracias claudia!ejemplo a seguir, un placer haber coincidido contigo en el cuap dos de maig.
Claudia me ha encantado la letra,perfecta y tú afonía a compás, arriba estamos todos juntos.
Gracias Claudia.por defender los derechos que nos estan quitando.y por ser tan buena medica.
Gràcies,
A Claudia, però també a tots els bons metges que fa anys estan aguantan i esforçant-se per a donar la millor atenció possible als seus pacients, a contra corrent, intentant salvar les retallades i mirant d’ajudar-nos en tot el possible per a que poguem recoperar la salut i un mínim de qualitat de vida dins la malaltia i el dolor.
I molts ànims i forces perquè pogueu cobtinuar en aquesta linia.
La Salut és un dret adquirit per naixement i no ha de ser comercialitzada, però no es pot promoure sense respectar els drets de tots els professionals relacionats amb ella.
Gràcies a tots/totes