Les retallades en Sanitat a Catalunya, a l’estat i al Baix Vallès no només repercuteixen (que també) en tenir menys personal sanitari, menys llits als hospitals o menys mitjans per dispensar una atenció als pacients de qualitat. També afecten les emocions del personal sanitari i dels malalts, i això fa minvar l’empatia que poden sentir els uns pels altres.
Per exemple, s’han donat casos de metges de capçalera que han arribat al màxim de visites a les 10 del matí, havent de fer reforç d’altres metges per tal de donar servei als pacients la resta de la jornada. Metges i metgesses que en alguns casos estan en reducció de jornada, la qual no està coberta al 100%.
Pacients que esperen durant hores a la sala d’espera d’urgències d’un hospital, perquè no hi ha el personal necessari per donar-los una atenció adequada. Si a això l’hi sumem que en èpoques com aquesta els brots de grip són freqüents, fent que les sales d’espera estiguin més atapeïdes de gent, el més probable és que el pacient quan sigui atès, acabí en un llit a un passadís perquè no hi ha cap box disponible.
Els metges i metgesses que estan sotmesos a aquesta pressió ambiental i laboral, anímica i emocionalment es veuen afectats. Igual que el pacient, el qual es pot considerar incomprès. La relació entre ells no serà del tot fluida i els hi costarà més d’empatitzar l’un amb l’altre. Per això és important revertir aquesta situació, que avui dia ja comença a ser insostenible a la Sanitat Pública Catalana. Perquè la falta de recursos econòmics i humans en un pilar fonamental de la nostra societat com és la sanitat i el benestar de la ciutadania, inevitablement acaba afectant la part emocional d’aquesta. Perquè els facultatius han de ser “bons metges” i “metges bons” que es posin a la pell dels seus pacients per comprendre’ls i donar-los l’atenció més adient. I no ajuda gents ni mica la precarietat en la qual treballen avui dia en el sector sanitari públic del nostre país.
Els pacients per la seva banda també han de tenir en compte tot això amb el personal sanitari; falta de recursos humans i materials, jornades laborals interminables, càrregues de treball insostenibles, sous i pagues que encara no han cobrat, etc.
Som a temps de revertir aquesta situació tan lamentable exigint a les administracions competents que destinin més recursos econòmics, materials i humans a la sanitat pública, que en definitiva és la que paguem entre tots i totes. Perquè la salut és un dret humà del conjunt de la ciutadania i perquè la relació facultatius/pacients és considerada patrimoni immaterial de la humanitat per la Unesco.
