Actualitat

La lluita de classes avui: el cas del Raval Nord

Els primers conceptes del marxisme eren que l’estructura econòmica, amb els seus sistemes de producció, comportaven la diferència de classes: el proletariat i la burgesia, classes amb interessos enfrontats. Només calia que una avantguarda organitzada (partit o sindicat) liderés la presa de consciència del proletariat com classe i passar a la lluita de classes.

És a dir, existien classes socials, després consciència de Classe i feia possible la lluita de classes. És aquest l’ordre cronològic que funciona en la conscienciació de les lluites socials en la vida real? O aquesta només és la cronologia que defensaven els primers marxistes amb el concepte de materialisme històric?

Posteriorment van sorgir altres pensadors marxistes, alguns fruit de la seva pròpia implicació en les lluites dels seus països com: Lukács (1885), Rosa Luxemburg (1871), Gramsci (1891) i Thompson (1924), que defensaven que la seqüència cronològica que es dóna en una realitat social determinada, que per ells té a veure no només en l’estructura econòmica sinó també en les condicions de la superestructura (cultura, valors, experiències polítiques). Per ells el més important en la consciència de classe no és la “teoria” (el coneixement de formar part d’una classe), si no l’experiència vital d’explotació que pot comportar la lluita per alliberar-se, la lluita de classes i posteriorment la comprensió i l’aliança amb totes les persones amb la mateixa situació, el reconeixés com a classe.

Una classe era, en l’època de desenvolupament del capitalisme industrial, la burgesia, col·lectiu de propietaris de les terres, comerciants i propietaris dels mitjans de producció (fàbriques) que va haver de lluitar contra la classe dels nobles que tenien el poder, això era la lluita de classes. Una altra classe va ser la dels treballadors al servei d’aquesta burgesia, el proletariat. Molt analitzats en les seves lluites pels primers marxistes.

Un exemple actual d’aquest procés (això sí que és un procés) el tenim avui dia a Barcelona en la lluita de treballadors del CAP Nord del Raval i la ciutadania empoderada d’aquest barri, una lluita per la seva dignitat i la seva salut, en front d’interessos de les elits (disfressats de falsa cultura) i interessos partidistes (en el pitjor sentit de la paraula). La plataforma de defensa del CAP, fruit d’aquesta lluita que semblava local i d’àmbit sanitari, darrerament ja manifesta que en realitat és una lluita social, una lluita de classes.

Que queda avui d’aquests conceptes socials? Quines classes hi ha en un capitalisme que ja no té l’hegemonia de la burgesia (empresaris) sinó que està globalitzat? Fonamentalment avui hi ha un capitalisme especulatiu i financer, en mans de les grans corporacions multinacionals, amb poders invisibles per sobre del poder dels polítics i els estats i que condiciona totalment la vida de la gran majoria de persones i el futur de la sostenibilitat del planeta.

Qui són avui els paries de la terra, els que només poden perdre les seves cadenes? En primer lloc el precariat: els que no tenen feina, estan a l’atur prolongat, els joves, les dones, la gent gran. Aquestes estan abocats a la pobresa de tot tipus: manca d’habitatge, difícil accés a bona alimentació, pobresa energètica, mala educació, mala salut i creixents desigualtats, molts d’ells discriminats també per qüestions de raça, de gènere, de religió.

Però el capitalisme depredador i patriarcal actual també afecta i explota d’una manera encara més transversal que les condicions econòmiques directes a totes les persones que no són dels pocs privilegiats capitalistes, i a la llarga també els afectarà a ells. Afecta quasi totes les dones, i a tota la població, exposada a la degradació del medi i la pèrdua de sostenibilitat, que posa en qüestió la subsistència de la vida en el planeta.

Aquestes persones, moltes d’elles conscienciades dels problemes i amb ànims per la lluita i la defensa de la vida, Els precaris, les dones i els sotmesos a les condicions ambientals, poden, a partir de les seves lluites sectorials, confluir en la consciència de classe i tenir clar quina és la classe contra la qual lluitar. Aquestes poden ser les darreres utopies.