El paper coprotagonista de la ciutadania constitueix una autèntica “tercera pota” del Sistema de salut i sanitat, juntament amb la del component Administració / Titularitat i la de professionals / treballadores.
Una Comissió de treball
D’aquesta i altres coses rellevants hem estat debatent en una comissió anomenada de “desprivatització” que s’ha reunit al Ministeri de Sanitat en quatre ocasions en els últims quatre mesos. Exploràvem estratègies i mecanismes que puguin permetre una reversió, una recuperació, un rescat, d’aquells serveis i centres sanitaris que s’ha estat privatitzant sense contemplacions i per diversos sistemes.
Tindrem ocasió d’exposar els traços gruixuts que hem anat apropant als dos costats de la taula, vuit persones, quatre a proposta del Govern PSOE i quatre pel Grup d’Unides Podem.
En síntesi es pot avançar de revertir a públic el privatitzat, no és fàcil i així ho sabíem des de l’inici. Però també vam concloure que si hi ha voluntat i determinació política, és possible. El cas de l’hospital d’Alzira al País Valencià és paradigmàtic.
També que les fórmules de recuperació a “públic” han de ser rigoroses, particulars, gairebé a mida, com a conseqüència d’aplicació estricta de les clàusules de concessió o concertació, amb inspeccions sistemàtiques, amb rendició de comptes, amb criteris d’eficiència, amb valoració de dates i períodes acordats i sobretot amb compliment impecable de les lleis i normatives que regulen la prestació de serveis públics, com la sanitat (o l’educació o les atencions socials oa la dependència). I en aquest context emergeix un punt de gran entitat:
La participació de la ciutadania
Habitualment en els Desenvolupaments legislatius o normatius se sol esmentar el “capítol PARTICIPACIÓ” al final de text amb un caràcter formal, un toc de bé fer, o com a simple constància d’existència d’aquest important element. La figura de la representació i les funcions d’aquesta ciutadania sol estar molt limitada a una presència testimonial. Sovint es parla d’un “florero” incrustat en el si de l’equip de govern o de control.
Així les coses, la primera acció en, i per, un procés desprivatizador ha de ser un CANVI CONCEPTUAL al respecte. Una nova dimensió de la participació social, inclosa la ciutadana, pel que fa a funcions, habilitats, competències i fins responsabilitats i complicitats.
Cal rebutjar el sofisma que per intervenir, i encara més decidir, en matèria de sanitat és necessària una acreditació acadèmica (en el sector) i / o una determinada preparació tècnica. No es pretén que les persones interfereixin procediments mèdic-sanitaris (ni tècnics) sobre com executar les prestacions. Aquesta funció correspon a l’equip de personal professional capacitat. Però SÍ que co-ajudin a concretar quin tipus de sistema de salut trien i construeixen, a quin tipus d’atenció aspiren, que esforç estan disposats a aportar, que visió crítica externa s’introdueixen, i com estan presents i són garants en els mecanismes de control i rendició de comptes.
Codecisió – titularitat
Finalment és aquesta mateixa ciutadania qui finança, mitjançant impostos, tot el sistema i per tant ha de ser considerada co-titular, co-decisòria, vinculant. A més de ser la receptora i l’objecte final de les atencions sanitàries. Ha de tenir veu i també vot. Ha de implicar-se i lluny de ser tractada com a “client”, o simple usuari, o pacient passiu, i ha de rebre consideracions de coprotagonista.
Aquesta participació ha de comprendre una sèrie de segments heterogeni i orientar-se a reequilibrar i reduir / eliminar les desigualtats; ja siguin de gènere, socioeconòmiques, d’origen, ètnia i cultura, de discapacitat, etc. Gràcies a la seva dimensió inclusiva, solidària i universal.
Així s’ha de garantir la participació activa, de la representació ciutadana a més d’agents socials ja incorporats, consells, en debats, en òrgans de direcció, disseny estratègic, planificació i de control.
L’acreditació per a aquestes formes de participació respondrà al seu mateix caràcter, objectiu, tipologia, compromís pel sistema sanitari públic (els lobbys ja estan presents). En qualsevol cas evitant possibles incompatibilitats o conflictes d’interessos, sense afany de lucre, sense esponsoritzacions ni finançaments de la indústria o del mercat. Parlem bàsicament de AA.VV. de plataformes socials i marees, entitats en defensa del sistema públic de salut, entitats cíviques compromeses i en conclusió la ciutadania organitzada i apoderada.
Un paper rellevant serà la col·laboració social en l’elaboració de plans estratègics, per a una formació intel·ligible de la ciutadania, participar en informes tècnics o epidemiològics, en guies de bones pràctiques, en apunts de gestió des de l’òptica de qui rep l’assistència. Igual presència en controls de qualitat, avaluació econòmica i maneig financer, suport actiu en el social i mediàtic a les diverses actuacions desprivatitzadores, en mecanismes de control i rendició de comptes i en implementació i desenvolupament d’auditories ciutadanes.
Sense aquesta aliança democràtica i sense la reciprocitat de respecte i empatia amb la ciutadania organitzada no es podrà construir un autèntic sistema nacional i públic de salut.
