O dit en català, perquè ho entenguin millor alguns, que cadascú carregui amb el seu mort, en aquest cas no es tracta de mort biològica (que potser també) sinó responsabilitats i conseqüències socials i polítiques dels seus actes i les seves decisions.
Parlem, una altra vegada, del CAP del Raval Nord cap a la Misericòrdia. En aquesta lluita de les classes populars contra les elits de la ciutat i els seus subordinats com ara ho són determinades institucions, empreses i partits polítics.
En aquesta lluita eren d’esperar resultats a curt termini però les forces i els mitjans encara són molt desproporcionats. Per una banda una institució “cultural” de les elits que representava el poder: la presidenta del museu, la Sra. Ainhoa Grandes és a la vegada consellera del Grup empresarial immobiliari “Renta Corporación” conegut a Barcelona i al Raval per la seva història immobiliària. Cal veure els interessos econòmics que participen en aquesta institució: banquers (la Caixa i Banc de Sabadell) i multinacionals (com Abertis d’autopistes, Agroaliment del grup Carulla amb 35 empreses d’alimentació i cosmètica, Naturgy de Gas Natural, i altres).
Per altra banda les entitats ciutadanes i els treballadors del CAP, gent sense poder, que els d’abans diuen que estan manipulats (?), són la plataforma de defensa del CAP Raval a la Misericòrdia: entitats del Raval, la FAVB, la Marea Blanca, Rebel·lió Primària, La Capçalera, FOCAP, alguns sindicats no majoritaris i dues formacions polítiques municipals (sense estructura de partits tradicionals) i altres. Aquests han aconseguit 6.500 signatures per portar el tema al Plenari municipal i 500 adhesions del món de la cultura.
Però als del “costat fosc de la força” els hi donen suport en els seus interessos, oposats als de la ciutadania i la Salut, altres partits tradicionals: PP, Cs, PDeCAT, PSC i ERC, que han negat (de moment) els interessos ciutadans i defensat els “interessos” de les elits (del capital), perquè són els seus servidors, perquè no podien permetre, a prop de les eleccions, que partits d’esquerres guanyessin la partida, i fonamentalment per deixar clar qui mana encara a la ciutat i al país.
Espero que els ciutadans els hi facin carregar amb el seu mort.
