Vis medicatrix naturae o, el què vol dir en llatí, “la força curadora de la naturalesa”. Els grecs (el mateix Hipòcrates) deien: “La naturalesa és el metge de les malalties”. Avui en sabem més coses sobre el tema, però de vegades ens pensem que ho sabem tot i oblidem aquest principi que encara es força vigent. Els que creiem en aquesta força hem de demanar a la medicina “oficial” actual que, almenys, no faci més mal, no destorbi les forces naturals de la persona, no substitueixi els processos naturals de curació, si de cas estimuli i ajudi a la natura.
El cos humà, la seva estructura, el seu funcionament i la seva capacitat de cura són una meravella, com ho és la mateixa natura i els altres éssers vius. Recordem el que deia Walt Whitman ara fa 200 anys en la seva poesia de Fulles d’herba: “Crec que una fulla d’herba no és menys que la trajectòria dels estels i que la més insignificant articulació de la meva mà posa en ridícul qualsevol màquina”
El dolor, la febre, la inflamació, la supuració, la tos, la sed, la gana i tantes altres coses que ens diuen que són malalties en realitat són signes que ens avisen, símptomes de defensa, lluita de les nostres capacitats de defesa.
El cos humà, quina meravella, capaç de reparar, regenerar i renovar, cada dia, els seus teixits gastats o lesionats. El mateix procés de regeneració constant serveix a la vegada per a altres funcions i objectius: metabòlics i d’adaptació al medi.
La regeneració de l’os, per exemple, serveix també per regular els nivells metabòlics de calci i fòsfor de l’organisme, l’os s’adapta a les necessitats mecàniques, anant en contra dels principis físics dels materials que no estan vius. Les cèl·lules, des d’una primera cèl·lula mare, diferenciant-se amb múltiples capacitats i funcions, creant teixits i òrgans. A l’ésser humà li cal conèixer, acceptar, ajudar i esperar que la mateixa capacitat reparadora de l’organisme solucioni la majoria de problemes d’estructura i funcionament del seu cos.
Tothom pot saber que un organisme és viu quan ha estat ferit o mutilat i tendeix a reparar-se tot seguint les lleis de la seva especial morfologia, en els animals i en les plantes la ferida es cicatritza, la fractura es consolida, la pèrdua de substància s’omple, i els éssers vius s’adapten i es transformen segons les seves necessitats i el seu medi.
És per tot això que hem de tornar la confiança de les persones en la cura de la seva salut i de la seva malaltia. I el sistema sanitari assistencial ha d’ajudar quan calgui. No medicalitzem la vida perquè, com deia recentment Iona Heath en la seva conferència en la celebració dels 10 anys del FOCAP, “La sanitat avui s’ha convertit en l’opi del poble”. Que vol dir que dóna falses seguretats, promet benestar amb els seus efectes analgèsics i hipnòtics (potser per això tenim els alts consums d’analgèsics i antidepressius) i amaga els veritables determinants de la salut que són socials, econòmics, ambientals, de gènere i culturals, dificultant-nos les lluites contra ells i els seus interessos de negoci.
Articles sobre el tema en el Diari de la sanitat:
https://diarisanitat.cat/la-medicalitzacio/
