Andreas Fernández González va morir l’abril de 2017 en la unitat psiquiàtrica de l’Hospital Central d’Astúries després de 75 hores lligada a un llit. Li havien diagnosticat una malaltia mental, però tenia meningitis. La seva història va sortir a la llum gràcies a un reportatge d’El País. Després, més de 60 associacions es van sumar a un manifest de repudi pel cas que deia que Andreas, més enllà d’haver estat tractada de manera suposadament negligent, “no hauria d’haver estat lligada perquè ningú mereix ser contingut mecànicament”. Qüestionaven “com a tal” una pràctica que es realitza “constantment”.
En les unitats de psiquiatria sol haver-hi, preparades, corretges que es col·loquen al voltant dels canells, turmells i tòraxs del pacient i se subjecten amb imants, en principi per a casos aguts. A Espanya, segons un informe del Comitè de Bioètica nacional de 2016 que recomanava la “protocol·lització” i “humanització” del procés, recórrer al seu ús “és més freqüent que als països del nostre entorn”. Nel González, president de la Confederació de Salut Mental afirma que és “una pràctica massa habitual en l’ingrés en salut mental quan el pacient està molt ‘disparat’“, és a dir, presenta agitació. Ho saben en primera persona pels pacients i famílies que acudeixen a ells i, defensa, “no és una teràpia i només afegeix major patiment”.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix les contencions mecàniques com a “mètodes extraordinaris amb finalitat terapèutica, que segons totes les declaracions sobre els drets humans només resultaran tolerables davant aquelles situacions d’emergència (…) per a la vida i/o integritat física del mateix pacient o de tercers”. En l’informe de 2013 del Relator Especial de l’ONU sobre la tortura es recomanava la prohibició dels mètodes tant d’immobilització com de medicació forçosa, negant qualsevol “justificació terapèutica”. A Espanya, està regularitzada en lleis autonòmiques i guies internes dels centres: en la Comunitat de Madrid, el Pla de Salut esmenta aplicar-lo en “circumstàncies excepcionals”.
Per a Nel González, hi hauria tres mesures a prendre sobre aquest tema per a arribar a l’objectiu de “tendència a 0 de les subjeccions. És impossible que mai s’usin, però que sigui l’excepcional”. La primera raó que descriuen és la “Falta de recursos. És la clau. Moltes vegades, es fa perquè els professionals no tenen mitjans i només així poden contenir al pacient. Mai se m’ocorreria responsabilitzar als metges o infermers”. La segona, educacional: “Explicar la importància que té, la vulneració dels Drets Humans que suposa. Formar als professionals perquè coneguin les alternatives, que hi hagi personal especialitzat”. I la tercera, estadística: “Més transparència. Indicadors que ens diguin en quines comunitats i hospitals es realitzen més, per exemple, que ens permeti portar un registre”.
“No és tan difícil posar fi a això”
I quines són les alternatives? “No és tan difícil acabar amb aquesta pràctica. Es ven com que sí que ho és, i efectivament no és una cosa simple perquè si no, no es faria, però amb diversos elements comuns en diversos països o centres concrets han aconseguit que ni es concebi”, contesta Ana Carralero, membre del col·lectiu Locomún, que ha subscrit la carta per Andreas i autors de la campanya 0 Contencions. “Un tracte més humà, monotonitzar les pràctiques, auditories sempre que hi hagi algun problema, que el pacient doni la seva opinió… seria el resum. Andreas també va demanar que la deslliguessin i li fessin proves, però no se li va fer cas”. Sistemes que s’han aplicat en llocs com Mòdena (Itàlia).
La majoria de protocols, també el de la Conselleria de Sanitat d’Astúries, citen que, quan es requereixi una contenció en un estat agut, primer s’apliqui la verbal –tranquil·litzar amb paraules al pacient– i després la farmacològica. “Aquest és un discurs molt repetit i nosaltres pensem que cal anar amb compte amb ell”, aclareix Carralero, que també és infermera i ha treballat en unitats psiquiàtriques. “Sembla que sigui el curs natural i desitjable: primer parlar, després fàrmacs i en última instància, lligar. Però un pacient també pot veure perillós i humiliant que se’l mediqui sense consentiment, perdre la voluntat. Com les càmeres de vigilància sense consentiment. Tot això va en la mateixa línia que la mecànica. I no crec que es justifiqui per la falta de personal perquè la correcta aplicació requereix que hi hagi igualment gent supervisant sempre”.
Celso Arango, vicepresident de la Societat Espanyola de Psiquiatria, sosté que la contenció mecànica com una pràctica que “és traumàtica, ha de ser evitada i excepcional. Ha d’estar protocol·litzada i aplicar-se únicament quan s’han esgotat la resta d’alternatives i el no fer-ho suposa un risc major per a la persona i tercers”. No obstant això, reconeix que “és fàcil parlar des de la teoria i dir que no ha d’haver-hi cap subjecció mecànica. Com dir que no ha d’haver-hi cap trastorn mental, càncer de pàncrees o pobresa infantil, tant de bo! Això és el que voldríem tots. Però no s’ha de confondre el desideratiu amb la realitat del dia a dia en la pràctica clínica”.
Des de l’Associació Espanyola d’Infermeria de Salut Mental (AEESME), que també signaven el manifest per Andreas, recorden que el tema de les contencions, “recurrent”, també és un problema en geriatria o en urgències, no només en salut mental. Per al seu president, Francisco Megías, cal buscar les “contencions 0”, “plantejar-lo com que es poden recórrer a elles en última instància és fer que fuita del control”. Les seves solucions passen per un Pla Nacional que posi de nou el focus en més recursos per a les unitats i, també, les tècniques “de desescalada“.
“Assertivitat, comunicació, treball en equip. Que tot el personal estigui format i sensibilitzat per a abordar aquestes situacions i, abans de res, el reforç de la plantilla: que ningú es vegi només davant una situació difícil”, descriu Megías. El d’Andreas ha estat el cas més mediàtic per extrem, uns arriben a la premsa i uns altres no, “però el debat porta molts anys“. I afegeix Ana Carrelero que “és estructural, cal millorar-ho tot: moltes situacions que es donen en les unitats són el que agreugen l’estat del pacient. Que no se’ls escolti, per exemple, els posa més nerviosos i desemboca en les corretges. Però no hi ha un interès social, només s’ha avançat pel moviment activista. Aquests malalts no li importen a ningú”.
