L’avantprojecte de llei de “Contractes de serveis a les persones” tramitat pel govern de Catalunya al Parlament el juliol del 2018 és la transposició (obligatòria) de les Directives del Parlament Europeu de 26 de febrer de 2014 (fa més de 4 anys) 2014/23UE i 1014/24UE.
Parlarem aquí de Sanitat. La Generalitat i el Parlament de Catalunya tenen les competències exclusives en sanitat per l’article 162.1 de l’Estatut, però per l’article 162.3 tenen competències compartides (amb l’Estat) en ordenació, planificació, regulació, execució de les prestacions i serveis. Això pot ser un impediment en aquest avantprojecte si l’Estat no està d’acord en alguns temes.
No em ficaré aquí a analitzar l’articulat detallat de la llei, amb coses negatives pels serveis públics i també coses positives en els criteris de contractació. La principal objecció a aquest avantprojecte és de caràcter polític. M’explico.
La Directiva Europea no diu que sigui obligatori concertar amb entitats no públiques determinats serveis, al contrari, diu que si uns serveis els poden donar entitats considerades com ens propis de les administracions públiques no cal treure’ls a concurs. Això ja és un criteri polític i de sentit comú i s’hauria d’haver fet explícit en la introducció de l’avantprojecte. Tot al contrari, aquesta opció es fa explícita en un article de la llei (el 3.2). Recordem que un ens propis de les administracions públiques no només és l’ICS, també les empreses públiques (com l’IDI, el Pere Virgili i altres) o els consorcis públics (com el Parc de Salut Mar del CatSalut i Ajuntament de Barcelona). Quan el motiu de la llei hauria de dir: “quan els serveis no es puguin donar (justificadament) per ens propis es podrà acudir a la contractació externa”, hauria de dir amb absoluta prioritat, tractant-se de diners públics a entitats d’economia social i solidària (sense afany de lucre assegurat).
Art.3.2. S’exclou de l’àmbit d’aplicació d’aquesta llei la prestació d’aquests serveis en règim de gestió directa o mitjançant formes no contractuals de gestió o finançament, com el concert, la gestió delegada o d’altres formes regulades en normes d’àmbit sectorial, i que estiguin sotmeses a condicions econòmiques fixades per l’administració, tals com tarifes màximes i mínimes o mòduls. També s’exclouen els encàrrecs de gestió a mitjans propis, així com qualsevol altra fórmula de cooperació horitzontal entre poders adjudicadors en els termes de les directives comunitàries.
A més, i molt més perillós per la discrecionalitat i possible corrupció, hi ha l’article següent: 3.3. La concreció dels serveis que s’han de prestar en forma no contractual es determina a la normativa sectorial aplicable o, si no n’hi ha, mitjançant ordre del titular del departament competent, en el cas que el servei el presti la Generalitat de Catalunya, o acord del ple de l’ens local quan el servei el presta una entitat local.
Però, a més, quan llegim el principi del capítol V sobre prestacions sanitàries que es poden externalitzar és quan es pot entendre l’esperit privatitzador de la llei. De fet es pot externalitzar quasi tot, excepte sembla ser l’hospitalització amb ingrés. El llistat de serveis externalitzables per concert són 21 serveis (vegis l’article 27.1) entre ells tots els ambulatoris i domiciliaris com l’Atenció Primària, les urgències, consultes externes o cirurgia ambulatòria a més dels transports, els sociosanitaris i mots altres.
27.1. Es regeixen per aquesta llei els contractes de serveis sanitaris que tinguin per objecte prestacions de serveis sanitaris tals com: a) Serveis de consultes externes b) Serveis d’urgències c) Serveis d’hospital de dia i d’hospitalització a domicili d) Serveis de rehabilitació hospitalària i ambulatòria e) Serveis de diàlisi hospitalària i ambulatòria f) Tractaments de reproducció humana assistida g) Serveis de litotrípsia h) Serveis de medicina nuclear i) Serveis de cirurgia major ambulatòria j) Serveis d’atenció primària de salut Serveis d’atenció especialitzada d’àmbit comunitari ) Serveis de centres de dia m) Serveis d’atenció a les drogodependències n) Serveis d’oxigenoteràpia o) Serveis de salut laboral que comportin la intervenció de personal mèdic o d’infermeria p) Serveis dirigits a pacients sociosanitaris a través de dispositius específics q) Serveis d’atenció a la salut sexual i reproductiva r) Serveis de transport sanitari, inclosos els destinats a la cobertura d’esdeveniments, i el transport adaptat, s) Serveis de veterinària vinculats a la salut pública, t) Serveis municipals de salut, u) Altres serveis sanitaris de caràcter complementari.
A més una altra discrecionalitat perillosa: 27.4. Excepcionalment, les prestacions de serveis d’internament i d’àmbit comunitari definides a la normativa sobre fórmules de gestió de l’assistència sanitària es poden contractar de conformitat amb aquesta llei, previ informe de la unitat proposant respecte de les necessitats concretes i conjunturals a satisfer, per tal de garantir el correcte funcionament del sistema i la qualitat de la prestació als ciutadans.
Conclusió meva: cal parlar-ne encara molt i consensuar defensant i millorant el Sistema Públic cada cop més en perill:
La proposta de llei és “mas de lo mismo” del que tenim actualment. Es perd una ocasió de posar al dia, regenerar el que ja deia la LOSC i aclarir el model “públic-privat” en el camí de la preservació del bé comú i els drets ciutadans i no dels interessos del negoci privat.
Almenys, caldria una declaració en l'”Exposició de motius” en la qual quedes clar que si un servei es pot donar per part d’una entitat considerada com a “ens propi” de l’administració pública no cal anar pel camí de contractes externs que regula aquesta llei. I la resta de la llei tractar només, en els casos de concerts amb entitats d’economia social i solidària, de les condicions de qualitat, transparència i integració al Sistema, codi ètic, condicions laborals, etc. i sobretot establir els mecanismes de control d’aquestes condicions (no sigui el cas que passi com en el tema tan denunciat de la rehabilitació ambulatòria i domiciliaria de Barcelona i altres).
