“Per què tanta gent es resisteix als fets i veritats de la ciència?”, pregunta el pare. “Papà, crec que en realitat estàs fent més d’una pregunta alhora. Si la teva pregunta és: la gent desconfia de la ciència i dels científics? La resposta que els meus col·legues han estat donant durant les últimes dues dècades és: no, no ho fan. La ciència ha estat, i és, un camp molt respectat”. La conversa segueix i ara li toca al fill: “Saps quantes persones s’oposen fermament a la vacunació obligatòria en aquest país [Itàlia]?”. Ell mateix respon: “Menys del 5%”. Al que replica el pare: “Això no és possible! Continuo llegint coses ridícules sobre les vacunes”. El fill: “Bé, certament hi ha una minoria molt vociferant, sobretot en les xarxes socials. Una proporció significativa de persones pensen que només unes poques vacunes han de ser obligatòries, i amb les altres, la persona ha de decidir”. I el pare: “Aha! Tenia raó! Això deu ser perquè són ignorants”.
Aquest fragment de conversa entre Massimiano Bucchi, director de la revista Public Understanding of Science, i el seu pare és part de l’editorial del número de juliol de 2019 en el qual, mitjançant un diàleg imaginari, el sociòleg italià deixa la direcció de la revista amb una reflexió sobre la comunicació científica. En un moment de la conversa surt a relluir l’anomenat model de dèficit d’informació (information deficit model), el model teòric concebut en la dècada de 1980 que explicaria l’escepticisme sobre certes implicacions i aplicacions científiques (les vacunes, per exemple) per ignorància i falta d’informació. Com el propi Bucchi desgrana en la seva editorial, molts estudis mostren que l’equació “més comunicació = més coneixement = més suport” no és correcta. De fet, les persones amb més formació poden ser més crítiques amb la ciència, mentre que les actituds més optimistes i positives cap a la ciència i les seves aplicacions no s’associen necessàriament amb una major comprensió.
El model del dèficit d’informació i coneixement, centrat en els experts, ha anat perdent crèdit en benefici d’altres models que donen més importància al públic i les seves circumstàncies. La informació, transmesa unidireccionalment des dels experts als llecs, no és l’única cosa que importa per a donar compte de les complexes relacions entre ciència i societat. Com s’ha comprovat, disposar de més informació no implica que la gent vagi a canviar el seu punt de vista. Quan les persones han de prendre decisions en les quals la ciència té alguna cosa a dir, no només poden considerar els fets científics, sinó molts altres factors, com la seva experiència personal, els seus valors i les seves conviccions polítiques i religioses. Últimament, el públic també vol deixar sentir la seva veu i participar en el rumb de la ciència, alguna cosa que ha facilitat la revolució digital. I així, el coneixement públic de la ciència (la idea que dóna nom a la revista) ha donat pas a la participació pública en la ciència (public engagement with science), un marc teòric més ampli que contempla la interacció i la col·laboració entre els científics i el públic.
D’altra banda, la ciència és una cosa complexa i sobrecarregat d’informació, la comprensió de la qual requereix un esforç. Segons la teoria de la baixa racionalitat de la informació, aquest esforç no té sentit per a moltes persones, als qui els n’hi ha prou amb una comprensió limitada, encara que això impliqui dèficits i malentesos. Per a fer comunicació científica, no n’hi ha prou amb ser científic i conèixer la ciència: cal conèixer els agents i els processos, incloent-hi com funcionen els mitjans i com es formen les opinions i els malentesos. Perquè, com apunta Bucchi, aquests malentesos són en realitat una forma de comprensió.
