Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Si els científics són realment els experts amb major credibilitat, això significaria que la veritat científica cotitza més alt que altres tipus de debò. Però a ningú se li escapa que aquesta superior credibilitat se circumscriu a aquells àmbits en els quals la ciència té una cosa important a dir, ja sigui la pràctica mèdica o la predicció del clima. Quan parlem de futbol, de política, de gustos o del bo i el dolent, un científic és un més en la conversa, per més que aporti els seus apunts escèptics i empírics. Establir la veritat empírica, aquella que es basa en proves verificables, és l’objectiu de la ciència moderna, probablement la major empresa humana mai organitzada darrere de la veritat (amb l’excepció de la religió). Però aquesta empresa se circumscriu als dominis dels fets comprovables amb el mètode científic; i té, a més, altres limitacions, entre elles les d’estar sotmesa, com qualsevol activitat humana, a les ingerències del poder i l’elaboració d’un producte de baixa qualitat.
Alguns dels passos en fals de la ciència, com, per exemple, la demonització del greix dietètic a l’una que la indulgència amb el sucre, perpetrada per la ciència mèdica en l’últim mig segle i només recentment revelada, ha estat més una conseqüència de la ingerència de certs poders econòmics que de la natural evolució del coneixement científic. En aquest cas, com en uns altres en els quals medien conflictes d’interessos, la veritat “poderosa” ha impedit que aflori la veritat científica. Molt sovint són les condicions que afavoreixen la producció d’una ciència de baixa qualitat (entre elles, el famós publicar o morir que atabala a tants científics) el que obstaculitza i desvirtua la veritat basada en proves. Encara que la ciència té una notable capacitat d’autocorregir-se i d’aflorar la seva veritat provisional, aquests passos en fals minven la seva credibilitat i poden donar ales a altres suposades veritats, sobretot en aquests temps de relativisme i post-veritat.
Encara que no existeix una taxonomia canònica, és clar que ens manegem amb diferents espècies de debò que competeixen entre si i fins a cert punt completen les seves respectives llacunes. Així, la veritat revelada o religiosa, que ha regnat a pler durant la major part de la història humana, és una espècie especialment singular, i el reconeixement d’aquesta singularitat bastaria perquè no competís amb les veritats laiques. La veritat raonada, que va entronitzar Descartes i es basa en la raó pura i la deducció, ha mostrat que el seu regne és el dels conceptes, el de la lògica i la matemàtica, però no és aplicable a les impures coses reals. Per part seva, la veritat moral opera sobre els valors, un àmbit estretament vinculat als sentiments i l’empatia, encara que també es va actualitzant amb el coneixement empíric dels fets. Però hi ha més: el filòsof britànic Julian Baggini, en la seva Breu història de la veritat, identifica fins a una desena de tipus habituals, cadascun amb la seva història, el seu camp d’aplicació i les seves limitacions.
El llibre de Baggini mostra que la veritat és complexa i multiforme, però no una cosa abstracta ni en decadència. Unes veritats es recolzen en unes altres formant xarxes de creences o certeses, que ens resulten de gran ajuda per a interpretar el món i funcionar en el dia a dia. La ciència, amb el seu prestigiós sistema o xarxa de veritats no pot oferir certeses ni respostes per a tot, ni de bon tros. No obstant això, ens ensenya que per a no equivocar-nos en buscar la veritat dels fets és important tenir una actitud crítica, des-prejutjada i escèptica. I mostra també que, encara que la veritat és una empresa col·lectiva, hem de pensar per nosaltres mateixos.
